Idioma ferm

El català, tot i les enves­ti­des cons­tants per exter­mi­nar-lo, és ara més vigorós i ferm que el cas­tellà. No és una para­doxa. L’idi­oma ofi­cial espa­nyol va recu­lant arreu enfront de l’embran­zida de l’anglès, sobre­tot en els països d’Amèrica que es van inde­pen­dit­zar vio­len­ta­ment d’Espa­nya en el segle XIX. És la feblesa dels estats impe­ri­a­lis­tes cofois, con­fi­ats en la força toixa del poder ins­ti­tu­ci­o­nal. Pri­mer per­den les colònies i després per­den el res­pecte de tot el món. La burocràcia man­drosa i la rutina apàtica dels qui es cre­uen segurs afla­quei­xen els idi­o­mes que volen domi­nar els altres amb el suport de les armes d’un estat jacobí. Enguany s’esca­uen dos ani­ver­sa­ris rodons vin­cu­lats a la història de la llen­gua cata­lana com a exem­ple de fer­mesa moral i intel·lec­tual. El 22 de juny del 1768 el rei Car­les III dic­tava la reial cèdula que orde­nava que el cas­tellà fos l’única llen­gua en totes les eta­pes de l’ense­nya­ment. En el mateix dia de dos-cents deu anys després, el 22 de juny del 1978, el rei Joan Car­les I sig­nava el reial decret que obli­gava a ense­nyar català en l’edu­cació pre­es­co­lar, gene­ral bàsica i pro­fes­si­o­nal. Fou una repa­ració arren­cada a Madrid pel con­se­ller Pi-Sunyer i el direc­tor gene­ral Noy, acom­pa­nyats pel pare Renau, del Col·legi de Casp, qui, ves­tit amb sotana, va expli­car al Rei que els jesuïtes feia anys que for­ma­ven el jovent en llen­gua cata­lana. Les llengües que llui­ten durant segles per sobre­viure són resis­tents a les esco­me­ses de l’arrogància supre­ma­cista.