Fent amics per Europa

Aquest cap de setmana farà just un any d’aquella entrevista a la BBC en què el llavors ministre d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, afirmava que gran part de les imatges de violència policial de l’1-O eren falses. El periodista Andrew Marr, astorat, li etzibava un sarcàstic “really?” basat, sobretot, en el fet que la cadena britànica va desplaçar un equip propi a Catalunya pel referèndum i que part de les imatges que il·lustraven el reportatge eren pròpies. És igual, fa quatre dies, la nova portaveu del govern del PSOE, Isabel Celaá, ho tornava a afirmar sense posar-se vermella. És una obvietat que el to del PSOE respecte a Catalunya és diferent del que usava el PP. També ho és que això, per ara, s’ha reduït amb moltes hores de reunions –cosa molt positiva, per si mateixa– sense gaire concrecions. Hi haurà qui dirà que sí que n’hi ha, de concrecions, per exemple, pagar el deute en infraestructures de l’Estat a Catalunya. Doncs mira, mentre que els responsables d’Economia dels dos governs ho pacten, ara el Ministeri de Foment busca fórmules per evitar el pagament . Un clàssic.

En tot cas, aquest to diferent té una clara excepció: el terreny internacional. El govern socialista deu tenir al cap aquella afirmació de l’exministre, també d’Afers Exteriors, del PP, José Manuel García Margallo, en el sentit que “els independentistes estan guanyant la batalla internacional”. Aquesta realitat, i la incultura, o mala fe, fa que la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, asseguri que el referèndum a Escòcia no va ser pactat i, fins i tot, acusi David Cameron de maldestre.

Ara, en aquest anar fent amics per Europa, capítol a part mereix Josep Borrell, el ministre de Societat Civil Catalana dins el PSOE. En una setmana, ha fet cessar el cònsol de Grècia a Barcelona, el cinquè des que va començar el procés, per haver anat a una manifestació i a un acte amb el president Carles Puigdemont, i ha retirat l’estatut diplomàtic al representant de Flandes a Espanya per haver defensat els presos polítics. Vaja, en els dos casos, per haver exercit la llibertat d’expressió, un dret cada cop més perseguit a l’Estat espanyol.