El cirerer talat

L’escultor i fotògraf Josep Massana acostumava a fer cada dia, en cotxe, el trajecte entre el seu poble, Sant Pau d’Ordal, i el poble veí de Lavern. És una terra de vinyes, en una raconada una mica feréstega del Penedès. Un dia que passava, com d’habitud, per una carretera que discorre a prop d’una vinya, va notar una cosa estranya. Aturà el cotxe, i va tirar una mica enrere. De seguida va descobrir què havia motivat la seva sorpresa: aquell cirerer al bell mig d’una vinya –una cosa una mica estranya, si es vol– que era com una mena de fita del costum diari havia desaparegut. Ara cap arbre no destacava per sobre dels ceps. Havien aterrat un cirerer que era vell de més de seixanta anys. En quedava, però, la soca, grossa com un bou, que encara no havien retirat.

Quan en Josep, fa més d’un any, potser dos, em va explicar aquest fet, jo vaig pensar que hi havia tema per a una obra. I tot d’una em va venir al cap un poema de Thomas Hardy, Throwing a Tree (Talant un arbre), que, en la traducció de Josep Maria Jaumà, acaba dient: “La força de tants anys ha arribat al final [...], i en dues hores s’extingeix el créixer de dos-cents anys.” El que no podia imaginar és que l’escultor en faria l’obra de la seva vida, una obra que combina l’escultura, la fotografia i el vídeo. Es pot veure fins al dia 28 d’aquest mes al Centre d’Art Contemporani la Sala –en concret, a l’esplèndida sala de les voltes–, de Vilanova i la Geltrú. Jo la recomano encaridament.

En Massana hi reflexiona sobre l’esdeveniment del viure i del morir. Com hi pesa el temps, en aquesta seva obra multidisciplinària! En aquells rostres de fusta commovedors –és més: en aquell rostre commovedor de la fusta, tota ella una ànima dolorosa– entenem la joia i el drama de l’existència humana, que, com el cirerer homenatjat, arrela en un lloc, alça els braços a l’aire, com si aspirés a fer-se eterna, però que acabarà caient, convertida en un pilot de llenya morta. Veiem com se succeeixen les estacions, com el vent sacseja la naturalesa, com la pluja la fueteja. I, bé que absent, al cor mateix d’aquesta naturalesa, la natura humana, que no deixem mai d’intuir al llarg del recorregut.

L’escultor ha viscut molts mesos en la seva obra. Va demanar a amics i coneguts que guardessin els pinyols de les cireres que menjaven, i amb milers i milers de pinyols recollits ha compost les figures enormes d’unes cireres que mostren el procés de generació o absència. Escric aquestes ratlles des del record del dia de la inauguració, en què la llum de la sala il·luminava les diverses peces: hi ha, en aquesta obra –titulada, per cert, Marques i signes del paisatge–, un inevitable anhel de perdurabilitat. Quin artista no el sent, aquest anhel? L’obra de Massana, però, està imbuïda de profunditat.