Supèrbia i prejudici

Dilluns, Delsie Gale, una senyora de 77 anys que té artritis greu, estava asseguda al seient del passadís d’un avió de Ryanair que estava a punt de volar des de Barcelona fins a Londres. De cop, un home de mitjana edat –que volia accedir al seient de la finestra– li va dir: “Aixeca’t.” Ella va dir que ho faria però que trigaria una mica. Ell va respondre: “Quan et dic que t’aixequis, aixeca’t de seguida.” Un cop assegut, l’home va continuar increpant-la: “Vull que te’n vagis a un altre seient, no vull seure al costat de la teva puta cara negra.” Els auxiliars de vol, increïblement, van obligar la senyora Gale –una anglesa d’origen jamaicà– a canviar de seient. A Anglaterra sempre hi ha hagut un racisme latent entre certs sectors de la població (pregunteu-ho a qualsevol anglès de color o llegiu el llibre Petita illa, d’Andrea Levy) però abans del referèndum del Brexit el 2016 pocs racistes s’haurien expressat amb tant desvergonyiment com el bèstia blanc a l’avió. (El mes de maig d’aquest any, l’ONU va avisar la GB: “El racisme ha esdevingut més acceptable des del vot sobre el Brexit.”) Parlant de prejudicis, a Barcelona, fa poc, vaig parlar amb un productor de teatre mexicà que estava escandalitzat per l’anticatalanisme visceral que havia acabat de trobar a Madrid, Sevilla i Granada: una xenofòbia intraestatal que és, pel que es veu, tan acceptable com el racisme post-Brexit a Anglaterra. I –com se sap de sobres– no només des de fa un parell d’anys.