Menuts i sense veu

Hi ha col·lec­tius sense veu, entre altres raons perquè no tenen vot. Alguns, a més, perquè són menuts. Fa pocs dies es deba­tia la neces­si­tat d’igua­lar el permís de pater­ni­tat al de mater­ni­tat quan una pare­lla té un fill. D’un cantó, hi havia els que opi­nen que el pare no hau­ria de tenir tants dies de permís, atès que, com que no ha pas­sat pel tràngol físic del part, no ha de menes­ter tant des­cans labo­ral (la cur­siva vol ser irònica). De l’altre, els que pen­sem, ja que m’hi incloc, que el permís ha de ser exac­ta­ment igual en pares i en mares, per un parell de raons, com a mínim. La pri­mera, pragmàtica, perquè no cal ser gaire eixe­rit per enten­dre que l’única manera d’evi­tar la dis­cri­mi­nació de les dones a la feina és igua­lar-hi tant com es pugui les pau­ses labo­rals dels homes. La segona, més de fons però dramàtica­ment obli­dada per molts “experts”, són els drets de l’infant, que impli­quen gau­dir el màxim de temps i de les cures dels seus pro­ge­ni­tors en l’etapa més vul­ne­ra­ble de la seva vida.

Sem­bla que a alguns els faci ràbia que hi hagi per­so­nes, els infants, que tin­guin més drets i menys obli­ga­ci­ons, però és que una soci­e­tat que no té cura dels seus nens és una civi­lit­zació mise­ra­ble i aca­bada. Ara ja es parla ober­ta­ment d’obrir res­tau­rants “sense cri­a­tu­res”, com si aques­tes fos­sin una nosa i no ciu­ta­dans als quals cal res­pec­tar i fer justícia. Obvi­ats d’ofici, calen més alta­veus per als silents per força.