A la tres
La llista única, altre cop
Ja hi tornem a ser. Ja tornem a tenir sobre la taula el debat de la llista única, i ara per partida doble: a les eleccions municipals i a les eleccions europees. Se’n recorden de les picabaralles (públiques i privades) d’abans que no hi hagués un Junts pel Sí, d’aquella candidatura que el 2015 va fer que CDC, ERC, Demòcrates, Avancem, Reagrupament i una colla d’independents anessin plegats en una llista al Parlament? Doncs oblidin-se’n, perquè no hi tornarà a ser. Van acabar tan Separats pel Sí que ni el 155 ni la convocatòria de les eleccions del 21-D de l’any passat per part de Mariano Rajoy van fer que es reedités. I ara Separats pel Sí (que és el que venen a ser Junts per Catalunya i ERC) governen en coalició a la Generalitat mentre Inés Arrimadas els recorda cada cop que pot que ella va ser la cap de llista més votada a Catalunya. Doncs això, que ara sembla que torna el debat de la llista única. ERC, que no en vol ni sentir a parlar –i ho ha dit en nombroses ocasions–, s’ha afanyat a proclamar Ernest Maragall candidat a l’alcaldia de Barcelona, i Oriol Junqueras cap de llista a les eleccions europees. Seria la cosa més normal si no fos que ahir la consellera de Presidència i portaveu del govern, Elsa Artadi, va tornar a proposar una llista unitària a les europees i va dir que Junqueras “seria un molt bon nom per encapçalar-la”. I que el president d’ERC al Parlament, Sergi Sabrià, va trigar deu minuts a respondre-li: “Cadascú que treballi des del seu espai.” Tinc un déjà vu, jo, amb la llista única. Sentint Bonvehí parlant de la Crida, a vegades sembla que ni el mateix PDeCAT, no la vol. Me’n vaig mostrar partidari el 2015, hi vaig tornar l’any passat, continuo pensant que seria una bona fórmula per anar a Europa, i trobaria imperdonable que per culpa de les picabaralles partidistes finalment Barcelona no tingui (no torni a tenir, vaja) una alcaldia independentista i republicana. Però trobo encara més evident que no hi pot haver llista unitària si tots els que hi han de ser no hi volen ser. Les coses són com són. Estalviïn-nos, doncs, si us plau, uns i altres, les picabaralles soterrades en forma de grans declaracions i ja sumarem (o no) després.