Contradiccions

Les con­tra­dic­ci­ons són com el riu, sem­pre tor­nen i espe­ci­al­ment en temps tan con­vul­sos com els actu­als. A mesura que les acti­tuds o situ­a­ci­ons aspi­ren a la justícia, crei­xen les con­tra­dic­ci­ons. L’esquerra de l’Estat espa­nyol en viu una de clara. El movi­ment d’esquer­res que va néixer com a ins­tru­ment de defensa del pro­le­ta­riat –la page­sia s’hi va incor­po­rar més tard– ara ha de rei­vin­di­car qüesti­ons tan jus­tes com el dret a deci­dir, la igual­tat de gènere, el des­ar­ma­ment o els drets dels immi­grants. No hi ha, però, pri­o­ri­tats esta­bler­tes, i ara ha de deci­dir si defensa els drets de sis mil per­so­nes a poder tre­ba­llar, o ven­dre armes a uns sàtra­pes que bom­bar­de­gen col·legis, hos­pi­tals i població civil al Iemen. Les vícti­mes dels bom­bar­de­jos àrabs pas­sen molt de llarg de les sis mil, però mal­grat ser menys, són més a prop i, a més, voten. El govern de Madrid, supo­sa­da­ment esquer­ranós, ha deci­dit con­ti­nuar amb la venda d’armes a l’Aràbia, per defen­sar els drets de la classe obrera espa­nyola a un lloc de tre­ball. Ha fet seva aque­lla anècdota atribuïda a The­o­dore Roos­velt, que va ser pre­si­dent dels Estats Units entre el 1901 i el 1909, quan li van retreure el seu suport a Somoza a Nica­ra­gua per les seves cons­tants agres­si­ons als drets humans, i va con­tes­tar: “És un fill de puta, però és el nos­tre fill de puta.”

La dreta que va gua­nyar el fei­xisme i el nazisme a Europa incor­pora cada vegada més en els seus pro­gra­mes les injustícies i agres­si­ons que havia com­ba­tut. Per sal­var els mobles, es llan­cen a les mans dels fei­xis­tes, que abo­nen i recu­pe­ren el dis­curs de l’odi com un fet comú. Val­gui com a exem­ple l’ale­gria i difusió que ha fet Vox de la incor­po­ració del pare de Marta del Cas­ti­llo. Con­ver­tir els legítims dolor, odi i set de ven­jança d’un pare a qui han assas­si­nat la filla, en unes cau­ses que tot­hom ha d’assu­mir. La qüestió de Cata­lu­nya tam­poc se n’escapa. Men­tre la soci­e­tat civil s’ha mani­fes­tat d’una manera tan cons­tant i mas­siva, sense pre­ce­dents, per dema­nar una qüestió tan ele­men­tal com el dret a ser qui som, veu com els polítics pro­fes­si­o­nals ho com­pli­quen i com la una­ni­mi­tat dels repre­sen­tants cata­lans es trenca per pre­ser­var cadas­cun els seus espais de poder. Com si la petició de la gent que va sor­tir al car­rer fos una mina ines­go­ta­ble de vots. O així, almenys, és com ho per­cep molta gent que ja han dit la seva. La petició popu­lar és clara i sen­zi­lla, la com­ple­xi­tat política n’és una altra. Per cert, la Gene­ra­li­tat és la pro­pietària d’una empresa del Ripollès que fabrica com­po­nents per a armes sau­di­tes.