‘Game over’?

Ara que ja ha fet l’any de “tot allò”, els mit­jans s’han lliu­rat a una mena d’auto­fla­gel·lació oscil·lant entre el retret i la crítica, fins i tot de l’autocrítica. Què va fallar? Què no estava pre­pa­rat? Qui es va equi­vo­car? Qui va men­tir? Amb quina consciència de fer-ho? Amb quina intenció? Tot això supera en temps i espai dedi­cat una qüestió més interes­sant i pro­duc­tiva: què fem a par­tir d’ara.

Com ha evo­lu­ci­o­nat la ciu­ta­da­nia? Puc par­lar d’una majo­ria sig­ni­fi­ca­tiva. Els matei­xos que fa qua­tre anys esta­ven sor­pre­sos i il·lusi­o­nats, fa un any esta­ven indig­nats i deci­dits, i ara estan fas­ti­gue­jats, impa­ci­ents, desen­ga­nyats i, el que és pit­jor, des­con­fi­ats. Alguns polítics se n’ado­nen i hi adeqüen el dis­curs; el mal és que no hi adeqüen els fets. I aquí estem: en una frac­tura impor­tant entre els ciu­ta­dans i la classe política. Entre la gent es detec­ten dos grans cor­rents. Un que diu: “No ens han dit la veri­tat, no ens ho han expli­cat tot, no em fio d’aquesta gent.” I l’altre: “Han fet el que han pogut, n’hi ha a la presó i a l’exili, volem una cosa molt difícil perquè l’ene­mic és més fort i està dis­po­sat a tot, i els nos­tres no es merei­xen que ara els aban­do­nem.”

Hi ha un fet objec­tiu: s’han dei­xat d’expli­car mol­tes coses, i se n’han dei­xat de fer algu­nes –les més impor­tants– per raons que tam­poc s’han aca­bat d’expli­car. Dels perquès de l’“ale­gria” amb què s’han fet les coses val més par­lar-ne en una altra ocasió. Jo em per­metré esten­dre’m, com deia en Rai­mon, en “tot allò que tu i jo sabem, i que sovint obli­dem”.

Qual­se­vol ciu­tadà mínima­ment lle­trat ha vist com la història mos­tra que, quan els ciu­ta­dans d’un ter­ri­tori es volen inde­pen­dit­zar i l’Estat matriu s’hi nega, l’obtenció té un alt cost, i aquest és el prin­ci­pal ele­ment a con­si­de­rar per part de tots els esta­ments en joc, pels polítics i els ciu­ta­dans, i també els científics, els artis­tes, el comerç, la indústria i –no ens n’obli­dem– el fun­ci­o­na­riat. Quin és el cost? No ho dic jo, ho diu la història: és pro­por­ci­o­nal a la resistència de l’Estat opres­sor; en el cas que ens ocupa, no cal­dria rei­te­rar-ho, és màxim. Per tant, cal dir-ho sense embuts, el cost també serà –si és que és– màxim: un atac als esta­ments davant del qual el que s’ha patit fins ara sem­blarà una broma, com­pa­ra­ble al d’una guerra i una post­guerra. I, afec­tant direc­ta­ment la població, morts entre la població civil. Quants? Aquí dependrà/ depen­dria dels actors estran­gers però, uns quants, no ens els estal­viaríem.

Anem al pro­ce­di­ment. Què cal­dria fer per arri­bar a una situ­ació efec­tiva? També ha estat dit, i tal com jo ho faré: com la con­dició con­tin­gent. Cal­dria decla­rar for­mal­ment la inde­pendència al Par­la­ment, tan­car-se dins de l’edi­fici el govern i els dipu­tats favo­ra­bles, i dis­po­sar al vol­tant de l’edi­fici els ciu­ta­dans que hi esti­guin dis­po­sats. Un detall: el 10-O de l’any pas­sat, la poli­cia espa­nyola ho pre­veia i tenia el dis­po­si­tiu d’actu­ació pre­pa­rat. Aquí apa­rei­xen els morts a què es refe­ria Marta Rovira. I ales­ho­res? Govern i par­la­men­ta­ris, a la presó; Gene­ra­li­tat, en mans d’un vir­rei; il·lega­lit­zació dels par­tits sobi­ra­nis­tes, i al cap d’un mesos, impo­sa­des per la UE, noves elec­ci­ons a les quals els inde­pen­den­tis­tes es pre­sen­ten amb noves sigles. Les tor­nen a gua­nyar, i repe­tició de la jugada. Més bufe­ta­des i més gent a la presó. I la pre­gunta: quants governs engar­jo­lats dige­ri­ria una Europa en mans dels ban­quers i els grans indus­tri­als, però obli­gada a man­te­nir les apa­ren­ces? Tres? Qua­tre? Cinc?

No incito a res; em limito a dir que, si es vol un estat inde­pen­dent, s’ha de ser cons­ci­ent del cost, i assu­mir-lo; i, si no es vol assu­mir, que es digui clara­ment, que la ciu­ta­da­nia sàpiga que Cata­lu­nya no serà inde­pen­dent. Però això obre unes quan­tes cai­xes de Pan­dora, perquè al marge que hi ha una part de la gent que s’ha arri­bat a un punt que no accep­tarà tal deriva, els càlculs elec­to­rals dis­tor­si­o­na­ran un cop més el dis­curs dels par­tits. Vet aquí un mal que ja s’ha dit, però no prou: la divisió dels par­tits, la renúncia als grans objec­tius col·lec­tius en favor de les peti­tes, indig­nes, misèries par­ti­cu­lars. Que els importi més qui queda pri­mer que el bé gene­ral té noms que ara aquí no diré.

Reflexió final: qui en nom de la prudència i d’uns mínims de benes­tar pre­fe­reixi que ens que­dem tal com estem, que sigui cons­ci­ent que així no hi haurà premi, que l’Estat espa­nyol –pel que es veu, encara un gran des­co­ne­gut per als nos­tres diri­gents– és incor­re­gi­ble­ment pri­mi­tiu i ven­ja­tiu. El càstig vindrà igual, i encara agreu­jat pel menys­preu cap a un ene­mic que, en l’escala de valors d’ells, s’haurà com­por­tat com un covard.