Protodecisions

A aquestes enigmàtiques entitats, les protodecisions, s’hi refereix el professor Nieto en un llibre de l’any 2000 –molt abans, per tant, del procés sobiranista– titulat El arbitrio judicial. Es recolza en un rigorós treball empíric de la Universitat de Santiago de Compostel·la, els autors del qual lliuraren un cas hipotètic però precís a 130 jutges gallecs amb el prec que, amb destí a un estudi científic, es pronunciessin sobre la sentència que dictarien. Dels 130 ho complimentaren 32 i els seus resultats haurien deixat estupefacte qualsevol lector aliè als tribunals. Resulta que, jutjant els mateixos fets amb el mateix Codi Penal, les penes imposades registraren una disparitat tan enorme, tan ingent, que el fenomen esdevenia inintel·ligible a menys que no es profunditzés amb les variables extralegals. En altres paraules, en l’univers mental, en el conjunt axiològic, en la motxilla de creences i valors que portava al seu damunt cada jutge. I, disseccionant-ho encara més detalladament, resultava decisiu, segons es diu literalment: “La importancia que da cada juez a la preservación de los valores sociales agredidos y al carácter disuasor y ejemplificador de la pena... Los elementos legales son interpretados a la luz de la plataforma conceptual desde la cual el juez se acerca a ellos. Éste es el sentido de las protodecisiones, o sea, sistemas de creencias que terminan por condicionar toda la hermenéutica del decisor judicial”. I d’aquí es conclou: “Vemos empíricamente confirmada la tesis de que entre la ley y el caso se interpone de forma decisiva la persona del juez” i que “en definitiva, los factores extralegales son más importantes que los legales por cuanto implican el fundamento o sustrato a la aplicación de los factores legales”.

La relectura d’aquesta obra resulta de palesa oportunitat amb vista a la futura sentència del procés. Com palès és també aquell “univers mental”, aquell “conjunt de creences i valors” que sobrevolen la sala segona del Tribunal Suprem per poc que hom pari atenció a la seva composició, mínimament heterogènia pel que fa al concepte de defensa de la unitat de la pàtria. Quina sentència, doncs, pot esperar-se atesa la condició determinant que per a una resolució judicial té, segons les protodecisions abans esmentades, la importància que el jutge dona a la preservació dels seus valors agredits i el caràcter exemplificant de la pena? És més: demanar una sentència absolutòria no tindria un punt d’heroïcitat homèrica per al Suprem, atesa l’esmentada composició i el seu profund, insondable, abissal i engolidor espanyolisme?