Passeig per Montmartre

Mont­mar­tre no és pas un turó; és una illa, però una illa popu­losa i caríssima. Només hi he estat un cop, i ara dubto si no va ser per casu­a­li­tat, men­tre buscàvem alguna altra cosa. De cop, tota la gent era allà, tots els turis­tes que havíem estat evi­tant des del nos­tre hote­let subur­bial, encara que només fos a un parell de tren­cants de l’Arc de Tri­omf, eren en aquell labe­rint cos­te­rut que feia olor de flo­re­tes i xucrut. A tot arreu s’hi res­pi­rava un aire de diu­menge de fires, començant per la línia de metro que hi por­tava, que era com un tre­net d’atracció, emer­gint de les pro­fun­di­tats per envo­lar-nos de sobte cap a la llum del dia en un tram aeri que, recordo amb ver­go­nya, va arren­car un xis­clet d’emoció als pas­sat­gers. No havia vist mai una mul­ti­tud tan inven­ci­ble­ment com­pacta a les Abbes­ses, la parada que et dipo­si­tava més enlaire, o pot­ser vam pre­fe­rir bai­xar abans, al bule­vard de Clichy, per cir­cum­val·lar el barri enfi­lant Lepic amunt. Escriure aquests noms ja és una apro­pi­ació inde­guda. No hi ha res avui en aquests car­rers que con­tin­gui ni una partícula de la bohèmia des­as­trada que hi havia fet vida a finals del segle XIX i a prin­ci­pis del XX. La tanca ver­de­jant del Lapin Agile no em va fer més efecte que el d’estar assis­tint a una posada en escena des­ca­ra­da­ment jovial; en canvi, l’esqui­fida clapa de vinya del davant, aques­tes solitàries vinyes de Mont­mar­tre tant o més miti­fi­ca­des que la gui­tarra del vell Frédé, dece­bien peno­sa­ment com una nota falsa. Em va sor­pren­dre que encara s’aguantés dret el Mou­lin de la Galette, i més encara que en una caixa de fusta des­ga­ve­llada com aque­lla s’hi hagués pogut estar Rusiñol. El tumult de pin­tors de barba cen­drosa, amb la boina calada i car­go­lant una cigar­reta torta, que mer­ca­de­ja­ven amb els seus apunts a les para­de­tes de la Place du Ter­tre, em va pro­duir una fiblada de tris­tesa, com si hagués vist un pallasso encara ves­tit de pallasso al final de la funció. Vam aca­bar pujant al Sacré-Coeur, el monu­ment d’ope­reta que París es va eri­gir a si mateix, per pura ren­dició, per poder dir que havíem pagat per l’espec­ta­cle com­plet, i a la tor­nada ens vam atu­rar davant les aspes del Mou­lin Rouge a lle­gir el car­te­llet on, per un preu desor­bi­tat, t’ofe­rien una qua­dri­lla de can­can amb l’acom­pa­nya­ment, cito de memòria, d’una plata d’ostres i una ampo­lla de Moët & Chan­don. L’expo­sició que dedica el Cai­xafòrum a “l’espe­rit de Mont­mar­tre” del temps de Tou­louse-Lau­trec, que el 1938 Léon-Paul Far­gue ja creia tan remot com l’Egipte dels fara­ons, no tracta pas d’aquest Mont­mar­tre enva­sat al buit, sinó del que hi ha a sota, mort i enter­rat, un cemen­tiri de cadàvers lucra­tius amb els quals l’Europa grassa i fei­xis­toide d’avui encara es fa la il·lusió que va pel món amb una flor al trau.