Passeig per Montmartre

Montmartre no és pas un turó; és una illa, però una illa populosa i caríssima. Només hi he estat un cop, i ara dubto si no va ser per casualitat, mentre buscàvem alguna altra cosa. De cop, tota la gent era allà, tots els turistes que havíem estat evitant des del nostre hotelet suburbial, encara que només fos a un parell de trencants de l’Arc de Triomf, eren en aquell laberint costerut que feia olor de floretes i xucrut. A tot arreu s’hi respirava un aire de diumenge de fires, començant per la línia de metro que hi portava, que era com un trenet d’atracció, emergint de les profunditats per envolar-nos de sobte cap a la llum del dia en un tram aeri que, recordo amb vergonya, va arrencar un xisclet d’emoció als passatgers. No havia vist mai una multitud tan invenciblement compacta a les Abbesses, la parada que et dipositava més enlaire, o potser vam preferir baixar abans, al bulevard de Clichy, per circumval·lar el barri enfilant Lepic amunt. Escriure aquests noms ja és una apropiació indeguda. No hi ha res avui en aquests carrers que contingui ni una partícula de la bohèmia desastrada que hi havia fet vida a finals del segle XIX i a principis del XX. La tanca verdejant del Lapin Agile no em va fer més efecte que el d’estar assistint a una posada en escena descaradament jovial; en canvi, l’esquifida clapa de vinya del davant, aquestes solitàries vinyes de Montmartre tant o més mitificades que la guitarra del vell Frédé, decebien penosament com una nota falsa. Em va sorprendre que encara s’aguantés dret el Moulin de la Galette, i més encara que en una caixa de fusta desgavellada com aquella s’hi hagués pogut estar Rusiñol. El tumult de pintors de barba cendrosa, amb la boina calada i cargolant una cigarreta torta, que mercadejaven amb els seus apunts a les paradetes de la Place du Tertre, em va produir una fiblada de tristesa, com si hagués vist un pallasso encara vestit de pallasso al final de la funció. Vam acabar pujant al Sacré-Coeur, el monument d’opereta que París es va erigir a si mateix, per pura rendició, per poder dir que havíem pagat per l’espectacle complet, i a la tornada ens vam aturar davant les aspes del Moulin Rouge a llegir el cartellet on, per un preu desorbitat, t’oferien una quadrilla de cancan amb l’acompanyament, cito de memòria, d’una plata d’ostres i una ampolla de Moët & Chandon. L’exposició que dedica el Caixafòrum a “l’esperit de Montmartre” del temps de Toulouse-Lautrec, que el 1938 Léon-Paul Fargue ja creia tan remot com l’Egipte dels faraons, no tracta pas d’aquest Montmartre envasat al buit, sinó del que hi ha a sota, mort i enterrat, un cementiri de cadàvers lucratius amb els quals l’Europa grassa i feixistoide d’avui encara es fa la il·lusió que va pel món amb una flor al trau.