Coca i mortadel·la

Quan vaig a un restaurant sempre pregunto al cambrer que pren nota si és bo el que li demano. Alguns acompanyants se’n riuen: “Què vols que et digui, que és dolent?” Jo ja m’entenc. Algun cop el cambrer se m’ha sincerat: “Agafi això altre.” Altres vegades entra en acció el llenguatge facial: el cambrer diu amb els ulls o amb un rictus que he fet l’elecció encertada, o no. Si és que no, ja ens hem posat d’acord i demano una altra cosa. Tot això que es perden els que no pregunten ni miren la cara dels cambrers. Fa poc vaig demanar per postres una ració de coca de Llavaneres. El cambrer em va dir que no me la podia servir. Li vaig indicar que era a la carta. “L’hem retirada, no estava en condicions per als nostres clients.” Com que es tracta d’un restaurant molt bo vaig pensar que el cambrer pecava d’exquisit i vaig insistir en la petició. Tenia un desig. Me la va servir sense tenir-les totes i dient-me que si no m’agradava me la podia canviar per una altra cosa. La humitat penetrant del dia plujós l’havia reblanida una mica, però era perfectament mengívola. El cambrer em mirava de lluny amb aire anguniós. Li vaig fer un gest d’aprovació. Al restaurant Can Dimas són molt responsables. Així es mantenen i prestigien els negocis.

L’altre dia, a la plaça, em vaig quedar abstret davant una mortadel·la amb incrustacions d’olives. Quants anys feia que no n’havia menjat? Li vaig preguntar al cansalader si era bona. Què m’havia de dir, que no ho era? Em va respondre: “La mortadel·la sempre és la mortadel·la: la mateixa que la mare ens posava a l’entrepà de l’escola.” Primer em vaig fer unes interrogacions: ¿no són els altres embotits, també, els de sempre? ¿Han evolucionat mentre la mortadel·la s’ha mantingut inalterable? ¿La mare me n’havia posat a l’entrepà? Només recordo el pernil dolç. Prescripció facultativa: no podia menjar de petit res que fos fort. Vaig acabar adquirint unes rodanxes de mortadel·la. Feia gust de fusta i mina de llapis, de goma d’esborrar, de guix, de taula de multiplicar, de cine de tarda, de xiprers i eucaliptus del parc, d’excursió a Burriac... Els entrepans de la mare havien contingut mortadel·la.

Fa uns anys vaig pujar a Sant Andreu de Llavaneres per participar en una pesolada organitzada per l’Ajuntament. A Llavaneres sostenen que els millors pèsols del Maresme són els seus. De postres ens van servir coca de Llavaneres. En una taula, vell de prop de noranta anys, hi havia el pastisser Sala, inventor de l’especialitat. Vaig anar a saludar-lo. Em va dir el que ja sabia: “Jo havia anat a col·legi amb el seu pare.” El pare feia uns anys que s’havia mort. Ell ho va fer poc després d’aquella trobada. S’assemblaven, havien mantingut l’amistat. Com volen que domini el desig de coca de Llavaneres?