El 80%, força de canvi?

Hi ha qui afirma que hem passat de reivindicar la República a demanar la llibertat dels presos i que això seria indicatiu d’una reculada del moviment independentista. Aquest plantejament no té en compte (obvia) que el treball antirepressiu no és tan sols defensiu, de suport a les persones empresonades i els seus familiars, sinó que té una dimensió expansiva, de creació de consciència política sobre el funcionament de l’Estat i els seus poders.

N’hem tornat a parlar arran de la creació de la plataforma Som el 80%. Aglutinar diferents sensibilitats al voltant de la solidaritat antirepressiva sempre és una bona notícia. A més, des de la perspectiva independentista, com més gran sigui el front antirepressiu més pot amplificar la denúncia de l’autoritarisme i la injustícia pròpies de l’Estat espanyol, que són al cap i a la fi arguments de pes per a voler independitzar-nos-en.

Però aquells que veiem necessari que la solidaritat antirepressiva es transformi en consciència independentista i aquesta, en acció per la República estem obligats a pensar quina mena de treball polític provocarà aquests canvis. De moment l’independentisme no sembla que ho tingui gaire elaborat. Per contra, l’actual dispersió de línies polítiques fa que, allò que uns entenen com a necessari per a consolidar aquesta força de canvi que seria el 80%, per a uns altres sigui contraproduent, i viceversa. Sobre això, al meu entendre, hi ha dues qüestions que en aquest moment divideixen les propostes tàctiques i estratègiques. La primera seria l’acció institucional, del govern i el Parlament. La segona, el temps.

L’acció institucional ha fet un gir important respecte a la legislatura anterior. D’una banda és per causa de la repressió, òbviament. No podem oblidar que la presidenta Forcadell està empresonada i la majoria de la mesa, encausada. En igual circumstància es troben el vicepresident Junqueras i la resta de membres del govern, empresonats o exiliats, com el president Puigdemont.

Però s’insinua una altra explicació: que “governant bé” l’independentisme ampliaria majories en les successives eleccions i això seria suficient per desgastar l’Estat. Penso, per contra, que una acció de govern que no es confronti amb l’Estat com es va fer en la legislatura anterior corre el risc de diluir el conflicte, de crear una pantalla de normalitat que faci perdre força a l’independentisme. Volent ser com Escòcia, on la bona gestió de l’SNP va portar al creixement independentista, ens podem acostar a Nova Caledònia, perdent la majoria.

Accelerar no és l’acció oposada a eixamplar. Hom posa com a exemple de majoria àmplia, com a sinònim d’aquest 80%, la gran mobilització i la vaga del 3-O. Però no podem oblidar que aquell dia 3 va ser la resposta solidària a la repressió del dia 1, i que, al dia 1, s’hi va arribar per la combinació de la desobediència civil i la institucional, necessàries per a fer el referèndum. Encara podem dir més sobre el 3-O: s’hi van veure involucrats, més aviat arrossegats, uns actors considerats clau d’aquest 80% com són les direccions de CCOO i la UGT. Però, sense l’acció dels sindicats alternatius (I-CSC, COS, CGT i IAC) que van ser els convocants i la mobilització sostinguda dels CDR i d’Universitats per la República, la direcció de la majoria sindical hauria restat immòbil.

La segona qüestió que divideix les propostes independentistes és el temps. O més aviat el no-temps, és a dir, no situar en l’horitzó cap moment de trencament, ni tan sols d’acceleració. Això no vol pas dir fixar un compte enrere com en el seu moment van ser els 18 mesos anunciats per Junts pel Sí. Vol dir assenyalar en quins contextos es podrien donar moments d’aquesta mena i treballar per construir-los. Penso, per exemple, en els judicis. És evident que hi haurà enormes mobilitzacions, però caldria pensar en quelcom més, a sostenir un enfrontament com el dels dies 1-O, 3-O o 8-N. Per contra, es comencen a sentir veus que situen la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans com a únic horitzó per a les mobilitzacions entorn dels judicis, fet que voldria dir allargassar el termini un lustre pel cap baix.

Certament, aglutinar majories és el més intel·ligent que podem fer, però el nucli d’aquestes majories ha de posar-les a treballar políticament. Construir un coixí solidari és molt útil, perquè a mesura que augmenti la lluita també ho farà la repressió de l’Estat. Però aquesta lluita s’ha de produir. El 80% no pot ser un objectiu en si mateix, sinó que ha de ser el marc de fons en què es cogui un nou moment de revolta catalana, que és l’única manera de transformar el país i deslliurar-nos de les injustícies i la repressió de l’Estat espanyol.