Nois lleials

Tal dia com avui de fa 80 anys l’exèrcit de la República Espanyola donava per perduda la terrible batalla de l’Ebre. El 16 de novembre de 1938 les tropes lleials creuaven en retirada el riu que havien traspassat el 25 de juliol d’aquell any. En quatre mesos de lluita ferotge cos a cos i de despietats bombardejos constants van morir milers de catalans de l’anomenada lleva del biberó, nois de 17 i de 18 anys que els governants republicans van enviar al front per força. El setembre del 2016, Lluís Pasqual va estrenar al Teatre Lliure l’obra In memoriam, que tracta d’aquella cruel mobilització d’uns trenta mil joves que, sense estar preparats per combatre, van fer front a l’exèrcit dels rebels que havien encès la guerra i que els fulminava sense miraments. Morien sacrificats pels uns i els altres. S’ha atribuït a la líder anarquista Federica Montseny que, en saber que els duien a les trinxeres de les serres de Pàndols i de Cavalls, exclamés contrariada: “Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó!” No prenia el biberó, però en les cartes que enviava a casa es pressentia que el meu oncle plorava. Sabem per escrits de Jordi Folch i Camarasa, també caigut allí, que a les nits s’oïen crits de “Mare, mare!” Potser no eren valents en el sentit masclista del mot. Però eren lleials. Eren més valents i lleials que els comissaris polítics o els fatxendes que des de la rereguarda cridaven: “Ni un pas enrere!” Quan es giraven, els qui cridaven això ja no hi eren: fugien cap a França.