Tambors de guerra

Vaig néixer sota el feixisme i començo a témer molt seriosament que també hi moriré. Sonen tambors de guerra per tot arreu. Europa de nou està partida, Àfrica crema pels quatre costats, de l’Orient Mitjà no cal ni parlar-ne, l’Amèrica del Nord ensenya la seva pitjor cara escollint un piròman ressentit com a president i a l’Amèrica del Sud continuen apostant per les falses il·lusions populistes en molts països. A Catalunya, en aquests moments també ressonen amb força els tambors de la Castella que vol conservar els seus privilegis enfront de la reivindicació legítima, raonada, argumentada, natural i pacífica del poble català. Els noticiaris de les cadenes estatals menteixen descaradament i des de Madrid es fomenta l’odi i el discurs contra Catalunya sembla que més enllà de l’Ebre és una font de vots. Primer sembren i després recullen. És curiós que Catalunya, un país que va lluitar tan activament contra el franquisme, ara no rebi el reconeixement dels “progres” de torn que abans estampaven la signatura de qualsevol manifest que reclamés un dret. Casado anuncia que si obté el poder prohibirà els partits i associacions independentistes, les estelades, els llaços grocs i qualsevol significació a favor de fer la nostra. A més reclama venjança i n’escampa el sentiment, vers els dirigents catalans empresonats o a l’exili. Mentre a Catalunya més aviat se senten paraules com ara dret, acord, negociació i consens, des de Madrid parlen de cop d’estat, de rebel·lió, de traïció, d’odi i de venjança. Amb aquest programa no entenc què fan Vox o Cs, quan el germà gran assumeix el seu discurs exacte. No es pot lluitar contra un dret amb mentides i repressió. Som molts els catalans que no ens hem sentit espanyols ni en el franquisme, ni en la Transició, ni en aquesta pantomima de democràcia. Potser cal aclarir que quan Franco va passar, desitjo, a pitjor vida, a l’Estat espanyol tot era per fer, mentre que a Catalunya feia temps que funcionava el Consell de Forces Polítiques format per tots els partits, inclòs el llavors imprescindible PSUC, un partit que va permetre que siguem on som quan va matar el lerrouxisme a les zones que parlaven castellà. I de molt abans funcionava l’Assemblea de Catalunya, capaç de mobilitzar el carrer amb gent de totes les tendències. És a dir, quan va morir el dictador, Catalunya ja tenia els deures fets, mentre Suárez, el Borbó i companyia feien equilibris. I, ara que torna la política amb majúscules, Castella torna a treure els tambors de guerra.