Vuits i nous
La brutalitat
Quan m’arriben notícies d’aquells països, generalment d’Amèrica del Centre o del Sud, perjudicats per uns polítics que són uns carallots, uns corruptes i uns mal educats que engeguen a passeig la imatge que d’aquells llocs se’n pogués tenir, sempre penso en la incomoditat i la vergonya que allí deuen sentir els ciutadans de qualsevol condició, alta o baixa, que són cultes i pacífics i demòcrates, que practiquen la urbanitat i la flegma, que llegeixen llibres i que van a concerts o hi voldrien anar, si la situació ni això permet. N’hi ha d’haver. No tot han de ser els descamisats que surten al carrer empesos pel frenesí dels qui governen o dels que se situen a l’oposició. De l’Amèrica Central i Meridional, dic? L’exemple s’ha estès a la del Nord, qui ens ho havia de dir: una de les matrius de la democràcia. Jo també soc addicte a algunes sèries que ens vénen d’aquell país a través de la televisió. En vaig seguir una, situada en un bufet d’advocats de Chicago. S’hi bellugaven alguns bandarres que amenitzaven l’acció però en general els personatges eren molt educats i estaven per l’ofici. Seguien amb molt d’interès la política. Comentaven successivament els governs de Bush i Obama, i com que eren lliberals temien l’ascens de Trump. La sèrie no va arribar al seu govern, o jo la vaig abandonar abans per efectes del cansament. Però me’n vaig impregnar tant i de manera tan viva que dijous passat em vaig llevar preguntant-me amb quins ànims aquells advocats i molts dels seus clients tallarien el gall dindi del Dia d’Acció de Gràcies. En realitat hi penso cada dia, perquè és cada dia que Trump perpetra una atzagaiada.
Amèrica? Mirin, jo tinc una edat i una formació i, com deia la meva àvia Angelina, “no estic per aquests trotes”. No m’hi han preparat, em vénen de nou. La demagògia –no la “normal”, la profunda–, la fatxenderia, la brutalitat s’han introduït als parlaments, al de Madrid i al d’aquí, després d’haver-se exercitat al carrer i al Twitter. O al revés, és igual: de l’exterior ha entrat a l’interior. La indignació pels presos polítics a banda, si és que es pot deixar de banda: vostès creuen que hem de parlar d’escopinades? De mocs i mocar-se? De fems i llot? O insultar i provocar? Feixisme, nazisme, franquisme, colpisme: tothom glopeja les paraules impressionants i les escup, escup, sí, a l’adversari. Un autobús circula amb l’efígie d’Oriol Junqueras per reclamar que no se li apliqui l’indult si és condemnat. Això no són ganes de fer mal, de fer-nos-el? No acabaríem. Llegim llibres, anem al teatre, intentem fer la vida de cada dia... En un article anterior planyívol com aquest em recomanava a mi mateix la màxima de Voltaire de regar l’hortet. Si només hi creixen esbarzers, si obrirem el pollastre de Nadal a punyalades...