opinió
Ucraïna, pàtria o frontera?
Etimològicament, en rus i altres llegües eslaves, u-kraïna significa ‘els límits’ o ‘la terra de la frontera’. Però en ucraïnès la paraula va evolucionar i significa ‘la pàtria’ o ‘el país’. Ucraïna era la terra fronterera o els límits de l’imperi rus amb Occident, i també s’anomenava la Kraïna la franja del que avui és Croàcia, poblada fa un temps per camperols i guerrers serbis que defensaven la frontera amb Bòsnia, que era el límit de l’imperi otomà.
Ara es compleix un segle de la fi de la Primera Guerra Mundial, que va començar després de l’assassinat de l’hereu del tron austrohongarès a mans d’un serbi. Esdeveniment que va convertir en mundials les disputes que en aquell extrem d’Europa tenien tres imperis i tres religions: l’otomà, musulmana; el rus, ortodoxa, i l’austrohongarès, catòlica. I precisament els problemes per sortir a la Mediterrània que tenia Rússia, que sovint veia obstaculitzat o gravat amb impostos excessius el pas dels seus vaixells per l’estret del Bòsfor, havien estat un dels motius de les guerres balcàniques de principis del segle XX, en què Bulgària –aliada amb Rússia– perdia la sortida al Mediterrani, per una franja que ara pertany a Grècia.
Ucraïna, des de l’època dels tsars, era el graner de Rússia. Però la col·lectivització del camp feta per Stalin, els assassinats en massa de camperols propietaris i l’enviament de la major part del blat cap a Rússia van causar la mort per fam de milions d’ucraïnesos. I, després de la Segona Guerra Mundial, Stalin va deportar els tàrtars, poble turcòfon, de Crimea, i la va repoblar d’eslaus.
La relació entre Kíev i Rússia era difícil després de la caiguda de la Unió Soviètica. Van quedar a Ucraïna ciutats com Odessa, Donetsk i Lugansk, més de set milions de població russòfona. I, després de la independència d’Ucraïna, Rússia només podia accedir a la Mediterrània i al mar Negre pel mar d’Azov, que comparteix amb Ucraïna. I al mar d’Azov, hi desemboca el riu Don, que es comunica amb el Volga per un canal que permet la sortida en vaixell dels productes des del mar Caspi.
L’any 2014, amb la revolta del Maidan, el president ucraïnès prorús, Víktor Ianukóvitx, cau i fuig a Rússia. Tot seguit, Rússia ocupa Crimea, annexió que no ha estat reconeguda internacionalment, i dificulta la sortida al mar Negre i al Mediterrani de la flota comercial i militar ucraïnesa. L’annexió de Crimea acosta més el nou govern de Kíev a la Unió Europea i a Washington i, després, com a resposta a la voluntat centralitzadora de Kíev i les restriccions a la llengua russa als territoris de majoria russòfona, esclata la guerra al sud i a l’est d’Ucraïna, i milícies russòfones adquireixen el control de Donetsk i Lugansk, i en proclamen la independència. Els últims episodis d’aquest conflicte són l’acord del 2017 d’associació econòmica d’Ucraïna amb la Unió Europea –que no agrada a Moscou– i la construcció del pont a l’estret de Kertx, que uneix la península de Crimea amb Rússia, i l’ocupació de les aigües sota el pont per vaixells militars russos, fet que posa traves burocràtiques o retarda el pas dels vaixells ucraïnesos per unes aigües teòricament compartides pels dos estats.
Més enllà de qui tingui més responsabilitat en l’incident en què tres embarcacions ucraïneses van ser capturades per la marina russa, el president Petró Poroixenko ho ha presentat com un acte hostil i ha declarat l’estat d’excepció. A Poroixenko el beneficia aquesta situació quan falten quatre mesos per a les eleccions, a les quals es torna a presentar. Però si aquesta tensió en el que és una línia de col·lisió de la nova guerra freda entre Washington i la Unió Europea amb Moscou es descontrola amb una escalada bèl·lica, els que hi sortiran perdent seran, de nou, els ciutadans d’Ucraïna.
