Tribuna
L’etern dubte
“Sempre m’he demanat com pot ser que al meu poble hi hagi tantes botigues amb material de regal que jo penso que extravagant. ‘Souvenir’ un cop, antiquaris un altre.
Els fitxatges polítics més aviat d’una determinada tendència nodreixen avui les escoles de negoci. Valen aquestes incorporacions, però, el que costen? A casa nostra trobem a les aules d’Esade Manuel Valls (un important excandidat ara, de qui no se li coneix avui professió), Javier Solana (amb experiència internacional sovint desarrelada) o David Vegara (suport d’altres responsables de la política econòmica socialista).
A IESE hi ha Jaime Caruana (professional a l’ombra de la política, amb bona taxa de supervivència), José Manuel Campa (liberal en l’etapa socialista), José Manuel González-Páramo (exconseller del BCE i conseller avui executiu del BBVA, catedràtic que sempre ha desbordat els llindars de la universitat pública de pertinença), Jordi Gual (de dedicació entregada a la Universitat de Navarra, president ara de Caixabank).
A l’Instituto de Empresa hi han estat professors Josep Borrell (que ho ha estat tot en la política, amb registres desiguals però sempre importants), Luis de Guindos (persona llesta –clever en terminologia anglosaxona– ara al BCE) i Jordi Sevilla (que ha fet de la política professió amb nomenaments empresarials públics, efímers per naturalesa, i actualment a Red Eléctrica). Ara ho són Luis Garicano (exacadèmic de la LSE amb peu i mig a la política navegant amb uns discursos i accions no sempre coherents), Juan José Güemes (exconseller de la Sanitat madrilenya de petjada neocon) i José María Fidalgo (el sindicalista de Comissions convers a l’ortodòxia).
Tots els referits comparteixen, en general, que són persones llestes, ja que altrament no hagueren escalat fins a aquelles posicions; alguns també son intel·ligents. I se suposa que són part del merchandising que exhibeixen les escoles de negoci a benefici recíproc. Res a dir si així ells mateixos ho volen (la pàtina acadèmica: Perfundet omnia luce, com diu el logo de la Universitat de Barcelona), els seus contractadors tenen xequera per retribuir-los, i hi han discents que estan disposats a pagar per això. Em referiré aquí només a aquests últims tenidors de la mena de lletra de canvi que implica l’operació: al perfil de qui vol pagar per veure, estar, escoltar, situar-se proper alguns d’aquells vips.
Quina valoració s’ha de donar per part dels pagadors a l’experiència dels esmentats quan es tracta de vivències, sovint casuals, elevades probablement a categoria acadèmica, repetida, tendencialment tòpica en el temps, i que fàcilment acabarà descontextualitzada per l’ensenyament. Potser l’objectiu consisteix a oferir als alumnes soft skills més que habilitacions, informació més que formació. O construir així xarxes de proximitat i tutorització i acompanyament de l’aprenentatge.
¿Quina part, però, explicaran alguns dels al·ludits dels seus registres viscuts a la política, àmbit conegut per haver de jugar sempre diferents cartes, supeditar interessos sovint ocults i que tenen un referent possibilista de l’ètica que molts cops no passaria una mirada d’ulls continuada? ¿Projectaran la seva experiència als nostres futurs responsables d’empresa?
Sempre m’he demanat com pot ser que al meu poble hi hagi tantes botigues amb material de regal que jo penso que extravagant. Souvenir un cop, antiquaris un altre. ¿Qui pot comprar aquestes coses? Però, certament, algú ho deu comprar, ja que aquests establiments no deixen de créixer. ¿Té valor tot el que es ven al mercat? L’etern dubte.
