L’etern dubte

Els fit­xat­ges polítics més aviat d’una deter­mi­nada tendència nodrei­xen avui les esco­les de negoci. Valen aques­tes incor­po­ra­ci­ons, però, el que cos­ten? A casa nos­tra tro­bem a les aules d’Esade Manuel Valls (un impor­tant excan­di­dat ara, de qui no se li coneix avui pro­fessió), Javier Solana (amb experiència inter­na­ci­o­nal sovint des­ar­re­lada) o David Vegara (suport d’altres res­pon­sa­bles de la política econòmica soci­a­lista).

A IESE hi ha Jaime Caru­ana (pro­fes­si­o­nal a l’ombra de la política, amb bona taxa de super­vivència), José Manuel Campa (libe­ral en l’etapa soci­a­lista), José Manuel González-Páramo (excon­se­ller del BCE i con­se­ller avui exe­cu­tiu del BBVA, catedràtic que sem­pre ha des­bor­dat els llin­dars de la uni­ver­si­tat pública de per­ti­nença), Jordi Gual (de dedi­cació entre­gada a la Uni­ver­si­tat de Navarra, pre­si­dent ara de Cai­xa­bank).

A l’Ins­ti­tuto de Empresa hi han estat pro­fes­sors Josep Bor­rell (que ho ha estat tot en la política, amb regis­tres desi­guals però sem­pre impor­tants), Luis de Guin­dos (per­sona llesta –cle­ver en ter­mi­no­lo­gia anglo­sa­xona– ara al BCE) i Jordi Sevi­lla (que ha fet de la política pro­fessió amb nome­na­ments empre­sa­ri­als públics, efímers per natu­ra­lesa, i actu­al­ment a Red Eléctrica). Ara ho són Luis Gari­cano (exa­cadèmic de la LSE amb peu i mig a la política nave­gant amb uns dis­cur­sos i acci­ons no sem­pre cohe­rents), Juan José Güemes (excon­se­ller de la Sani­tat madri­le­nya de pet­jada neo­con) i José María Fidalgo (el sin­di­ca­lista de Comis­si­ons con­vers a l’ortodòxia).

Tots els refe­rits com­par­tei­xen, en gene­ral, que són per­so­nes lles­tes, ja que altra­ment no hague­ren esca­lat fins a aque­lles posi­ci­ons; alguns també son intel·ligents. I se suposa que són part del merc­han­di­sing que exhi­bei­xen les esco­les de negoci a bene­fici recíproc. Res a dir si així ells matei­xos ho volen (la pàtina acadèmica: Per­fun­det omnia luce, com diu el logo de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona), els seus con­trac­ta­dors tenen xequera per retri­buir-los, i hi han dis­cents que estan dis­po­sats a pagar per això. Em refe­riré aquí només a aquests últims teni­dors de la mena de lle­tra de canvi que implica l’ope­ració: al per­fil de qui vol pagar per veure, estar, escol­tar, situar-se pro­per alguns d’aquells vips.

Quina valo­ració s’ha de donar per part dels paga­dors a l’experiència dels esmen­tats quan es tracta de vivències, sovint casu­als, ele­va­des pro­ba­ble­ment a cate­go­ria acadèmica, repe­tida, ten­den­ci­al­ment tòpica en el temps, i que fàcil­ment aca­barà des­con­tex­tu­a­lit­zada per l’ense­nya­ment. Pot­ser l’objec­tiu con­sis­teix a ofe­rir als alum­nes soft skills més que habi­li­ta­ci­ons, infor­mació més que for­mació. O cons­truir així xar­xes de pro­xi­mi­tat i tuto­rit­zació i acom­pa­nya­ment de l’apre­nen­tatge.

¿Quina part, però, expli­ca­ran alguns dels al·ludits dels seus regis­tres vis­cuts a la política, àmbit cone­gut per haver de jugar sem­pre dife­rents car­tes, supe­di­tar interes­sos sovint ocults i que tenen un refe­rent pos­si­bi­lista de l’ètica que molts cops no pas­sa­ria una mirada d’ulls con­ti­nu­ada? ¿Pro­jec­ta­ran la seva experiència als nos­tres futurs res­pon­sa­bles d’empresa?

Sem­pre m’he dema­nat com pot ser que al meu poble hi hagi tan­tes boti­gues amb mate­rial de regal que jo penso que extra­va­gant. Sou­ve­nir un cop, anti­qua­ris un altre. ¿Qui pot com­prar aques­tes coses? Però, cer­ta­ment, algú ho deu com­prar, ja que aquests esta­bli­ments no dei­xen de créixer. ¿Té valor tot el que es ven al mer­cat? L’etern dubte.