Molt bon port

Mai no havia vist una comunió (diguem-ho així) tan evi­dent i entu­si­asta en una can­tada d’hava­ne­res, com la que vaig veure i viure el pas­sat 18 de novem­bre. A dalt l’esce­nari, el grup Port Bo amb els seus com­po­nents actu­als, ja saben: Josep Nadal, Iri­neu Fer­rer i Car­les Casa­no­vas, donant el millor d’ells matei­xos (pel que fa a cançons). I a baix, però quasi a tocar, un audi­tori atent i apro­xi­ma­da­ment emba­da­lit amb l’actu­ació, enmig d’un silenci que no es pro­du­eix ni a missa (i sé per què ho dic, els ho ben asse­guro).

El reper­tori que van ofe­rir es podia ben bé titu­lar “Hava­ne­res a la carta”, perquè alter­na­ti­va­ment dema­na­ven als oients quina cançó volien escol­tar, i no van dir que no a ningú. Això d’hava­ne­res a la carta, que després he vist que ho tenen com a eslògan al seu web, em fa pen­sar en l’ofici d’en Car­les, el direc­tor musi­cal del grup, home de la corda de l’hos­ta­le­ria, una corda que costa de man­te­nir afi­nada, com tots els ofi­cis que exi­gei­xen tracte directe amb la gent.

El grup Port Bo, ho sap tot­hom, ha par­ti­ci­pat en totes les cin­quanta-dues can­ta­des d’hava­ne­res que es fan al juliol a Cale­lla. I han por­tat les seves cançons a gran quan­ti­tat de llocs i països; en des­ta­ca­ria Luxem­burg, Suïssa, Cuba, Israel, el Japó i, ara fa quinze dies, a Algèria. Diuen que el seu reper­tori és here­tat en bona part dels vells can­tai­res de Cale­lla de Pala­fru­gell, i va de l’hava­nera clàssica en cas­tellà (a l’Havana solen par­lar aquest idi­oma) a les hava­ne­res noves, val­sos mari­ners, sar­da­nes, bole­ros i fins un parell de xotis. I ara que hi som, direm que el xotis no és pas d’ori­gen madri­leny com algú també (també) ens vol­dria fer creure, tot i que deu ser a Madrid allà on més es balla.

Aque­lla comunió d’actu­ants i públic que deia al prin­cipi va resul­tar plena perquè van voler can­tar sense micròfons, tot i tenir-ne el local una bona ins­tal·lació. N’he escol­tat uns quants, de con­certs, i no hau­ria dit mai que les veus natu­rals, vull dir sense ampli­fi­car, resul­tes­sin tan càlides, pro­pe­res i autènti­ques. Ells també devien notar que els escoltàvem ama­tents, i això suposo que és d’agrair. De fet no ho suposo, perquè els de Port Bo ho van dir: ho pas­sa­ren molt bé, la can­tada resultà genial. Ai, me’n des­cui­dava, endut pel remolí emo­ci­o­nal: tot això succeïa en l’ani­ver­sari del Casal Sant Marc al meu poble, Sant Feliu de Palle­rols, a la Gar­rotxa Meri­di­o­nal.