Unions que ens fan forts

Les ciutats de Tarragona i Reus, puntals d’un territori de més de 500.000 habitants, que és la segona àrea metropolitana de Catalunya i un dels seus pols industrials i turístics, s’han mirat històricament de reüll. Malfiada l’una de l’altra, punyetera l’una amb l’altra. Potser per aquesta desavinença, universitat, hospitals, aeroport i estacions ferroviàries –llepolies per a totes dues– s’han anat situant escampades, sense ordre ni criteri objectiu. Ara, finalment, Reus i Tarragona han vist que o lluitaven juntes, o el llop en forma de govern –l’espanyol però també el català– se les menjaria vives. Feia molts anys que als representants polítics municipals se’ls demanava unitat d’acció, sobretot per posar fi a un dèficit d’infraestructures que també és històric i flagrant en aquesta part del país. I sembla que ara sí: els alcaldes de Tarragona i de Reus, i també els de Vila-seca, Salou i Cambrils, ja van signar l’abril passat un acord sense precedents amb la Generalitat per fer un front comú a l’Estat. I aquests dies, alguns mesos després que al govern espanyol hi hagi hagut canvi de partit, es tornen a posar de costat per reclamar conjuntament al Ministeri de Foment que executi aquell acord ferroviari que implica, sobretot, la construcció d’una estació ferroviària intermodal al costat de l’aeroport de Reus (una infraestructura que ara per ara no entra en els plans del govern espanyol), la construcció dels baixadors ferroviaris de Bellisens, a Reus, i de Llevant i Ponent a Tarragona, i la planificació d’una variant interior de mercaderies aprofitant trams de l’antiga línia Reus-Roda. Els alcaldes confien a poder reunir-se amb el ministre a molt estirar a principis d’any. “Tenim unitat, projecte, lideratge i fermesa”, deia fa només uns dies l’alcalde reusenc Carles Pellicer. I Josep Fèlix Ballesteros afegia que el territori “està conjurat per primera vegada en dècades”. Massa dècades. La unió esdevé sovint una passa imprescindible per fer-nos més forts. Aquí i arreu.