Santa Setmana sàvia!

Seguint una tradició de segles, avui, Diumenge de Rams, celebrem l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. I en totes les parròquies es respira un aire de festa molt escaient. La presència de la mainada enarborant les palmes i els palmons contribueix d'allò més a reviure en temps present la pàgina més reconfortant de la vida de Jesús. De fet, va ser l'última alegria que va tenir. I val a dir que no en va tenir gaires. D'altra banda, més que d'entrada triomfal, hauríem de parlar de «bona acollida». Si hi ha algú, en aquesta vida, que no hagi buscat el triomf és Jesús. No era amic dels banys de multitud. Més aviat en fugia. I no són poques les vegades que, en veure la multitud, experimentà sentiments de compassió i, fins i tot, de llàstima. Els evangelistes en deixen constància. Alguns detalls són molt reveladors de la seva profunda humanitat i de la seva humilitat radical, incompatible amb l'èxit. Aquesta paraula no lliga amb Jesús. Hem trigat molt a conèixer el Jesús històric. Entenc per Jesús històric el Jesús dels evangelis, que no són ni pretenen ser una biografia de Jesús. Els evangelis provenen de la predicació apostòlica. La seva finalitat és catequètica. I ha calgut estudiar-los a fons per destriar el gra de la palla. Finalment, però, el perfil del Jesús que van conèixer els apòstols i la gent que el seguia ha prevalgut sobre la inversemblant explotació teològica que ens impedia accedir al Jesús històric. I és aquest el que interessa. És aquest el Jesús que es fa estimar. I es fa estimar pels mateixos motius que va ser estimat en el seu temps. Per la seva simplicitat. Per la seva fragilitat. I per la seva capacitat d'estimació. Avui aquests valors no són fàcils de trobar. I són els que la gent troba a faltar. Ara mateix seria impossible trobar un líder de les característiques de Jesús. Una persona honesta i desinteressada; algú que desestima el poder i al mateix temps no té cap por d'enfrontar-se als poderosos; algú que diu veritats com un temple; veritats que no necessiten ser cregudes perquè són axiomàtiques, evidents per elles mateixes; algú que té més seguidors dels que voldria sense recórrer a la demagògia ni als plantejaments populistes; algú que no sols no posa traves ni barreres sinó que les suprimeix; algú, finalment, capaç de ser coherent fins a la mort; i mort immerescuda, injusta i vergonyosa; precedida d'un fals judici; avalat per falsos testimonis; acusat de blasfèmia pel tribunal religiós (el Sanedrí) i sentenciat pel governador civil per sedició, gràcies a una conxorxa tan descarada com impensable, si no perdem de vista que el poder civil i el religiós s'odiaven mútuament com gat i gos; però què importa, al capdavall, la vida d'un home? Doncs ja ho veieu: res. I que això, després de vint segles de magisteri eclesiàstic, no hagi canviat, és la cosa més descoratjadora que un home pugui imaginar.