Hi ets, Pasqual!

Fa una set­mana, al Cai­xa­Fo­rum de Madrid, l’edi­to­rial RBA i la Fun­dació Pas­qual Mara­gall, amb Diana Gar­ri­gosa i gent amiga, pre­sen­ta­ven el lli­bre Recu­er­dos d’un polític ben poc con­ven­ci­o­nal, que va ser alcalde (en temps d’olimpíada) de Bar­ce­lona i pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Records d’algú que ara és víctima de l’Alz­hei­mer, malal­tia que afecta més de vuit-cen­tes mil per­so­nes al nos­tre entorn, i que s’ha con­ver­tit en la bata­lla col·lec­tiva dels que érem, i som, amics d’un Mara­gall hereu d’aquell Joan Mara­gall que es car­te­java amb Miguel de Una­muno (i així ho explicàvem a l’Ate­neo de Madrid el 2011), d’un Jordi Mara­gall que va ser pre­si­dent d’un altre Ate­neu, el de Bar­ce­lona, i d’un Pas­qual... que no sabem què recorda però que sí que sabem que és recor­dat amb una passió no gens postissa. Els par­la­ments de l’acte –Teresa Fernández de la Vega, Mayor Zara­goza, Santi de Tor­res– van ser tan explícits com sin­cers, sense ofen­dre, amb afa­lacs inútils, la figura d’algú que escol­tava, que par­lava dels pro­ble­mes a l’engròs i a la menuda, que va ser model de polític “muni­ci­pa­lista”, conei­xe­dor com era de la com­plexa maquinària muni­ci­pal de la seva ciu­tat, i que després, pre­si­dent, va tenir el coratge de posar-se al davant de la redacció d’un nou Esta­tut, tros­se­jat pels polítics i pels jut­ges que abans li feien la gara-gara.

Per­so­nes ami­gues, com ara l’exal­cal­dessa de Sant Boi i el saba­de­llenc del Maresme Paco Rodon –el de la revista més culta que ha tin­gut Cata­lu­nya: Zero­vuit­tres­qua­ranta–, em par­len sovint del per­so­natge. Els ho agra­eixo de cor. I em com­mou la gene­ro­si­tat de la família quan ha acon­se­guit que la figura de qui ara recorda poc sigui l’estímul per llui­tar con­tra l’Alz­hei­mer.