Atacs contra el patrimoni

En qualsevol escenari de conflicte, l’art té sempre les de perdre. Durant la Guerra Civil espanyola, els incontrolats (que no representaven en absolut tot el bàndol republicà) van convertir els béns religiosos en el blanc de la seva ira contra una institució, l’Església, que feia segles que oprimia el poble (i que va donar suport a l’alçament de Franco). En tot atac al patrimoni sempre hi ha un condicionant ideològic, però en cap cas el justifica, per honest que sigui. En cap cas. Els últims anys ens els hem passat lamentant les destruccions per part de l’islamisme radical de signes de les més antigues civilitzacions al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient, és a dir, d’allà on procedim el conjunt de la humanitat. L’herència cultural és per als gihadistes un enemic a combatre per negar la història comuna. Quin futur es pot construir sense passat? Això mateix haurien d’haver pensat abans d’actuar els manifestants francesos de les armilles grogues, carregats de raons socials i amb el pap ple de capitalisme salvatge, que diumenge passat van saquejar un dels monuments més icònics de París, l’Arc de Triomf. El van empastifar de pintades i van mutilar alguns dels seus objectes de l’interior. Aquesta fúria iconoclasta ha passat en una de les ciutats hipotèticament més cultes del món. És clar que també n’era, de civilitzada, l’Alemanya que als anys trenta va fer fogueres amb libres i obres d’art degenerades.