Els rècords

Vivim temps de rècords i no de records. Els digi­tals diuen que a Bar­ce­lona aquest novem­bre ha estat el mes més plujós en més d’un segle. I també expli­quen que, segons les seves dades, els de l’Obser­va­tori Fabra con­fir­men que no hi havia hagut mai tanta pluja com durant els pri­mers onze mesos del 2018. I com que sem­bla que ja no ho sabem, sem­pre hi ha algun peri­o­dista que s’atura a recor­dar-nos que ens queda encara el mes de desem­bre per fer un nou rècord. Sí, vivim en una com­pe­tició ina­ca­ba­ble, en una època en què el pas­sat, si es mira, gene­ral­ment només és perquè el volem superar. És sobre­tot per això que ens interessa. Segle XXI. El segle en què no es pot parar mai, un segle en què hi ha sem­pre coses ina­jor­na­bles a fer, llocs per visi­tar, experiències per viure i, pri­mer de tot, rècords per batre. On ani­reu aquest cap de set­mana? Escric això després de lle­gir que el movi­ment slow –lent– avança cada cop més de pressa. Natu­ral­ment, qui ho ha escrit s’ha afa­nyat a dir-nos que pot sem­blar una para­doxa. Ho és. Però també és cert que cada cop hi ha més lli­bres de lec­tura lenta a l’abast de tot­hom, i més slow cities, ciu­tats que apos­ten per la len­ti­tud i per con­ver­tir-se en el que en diuen “petits oasis de calma”. També hi ha cada vegada més per­so­nes que s’apun­ten al movi­ment slow sex i a Amèrica o a Cata­lu­nya n’hi ha que ja par­len de l’slow scho­o­ling –esco­la­rit­zació lenta–, que és –no en tinc cap dubte– una tendència que va a l’alça. Aviat lle­gi­rem Proust en lec­tura lenta, que és també com devia escriure ell i la millor manera com el podem enten­dre. I apren­drem a viure com el vellarcàs del meu gos. Hores i hores mirant la paret. Empa­nat, que diu la meva filla en comp­tes d’entot­so­lat. Però el cas és que, a poc a poc, va batent rècords i sumant anys de vida.