De set en set
La fotografia
Fa dos anys aquest diari va publicar dos reportatges sobre una experiència única del món penitenciari: l’entrenament d’un grup de presos de Quatre Camins per córrer la marató de Barcelona. La primera informació es va il·lustrar amb unes imatges de les cames i els peus dels presos perquè cap d’ells va voler donar la cara, per vergonya de la seva condició de reclusos. A la segona informació, apareguda uns mesos més tard, amb els interns arribant al final d’un llarg procés d’entrenament, de superació personal i també de reconeixement de la culpa, quatre d’ells es van deixar fotografiar de front. Volien que se sabés que havien sortit del pou i estaven a punt de fer una cosa en positiu, i tan gran, com és córrer una marató.
Fotografiar un pres és una missió impossible, o una heroïcitat periodística, com va passar amb aquella cèlebre imatge de Javier de la Rosa menjant-se un entrepà a la seva cel·la de la presó Model. Per això és extraordinari que uns interns vulguin retratar-se i difondre la seva imatge, sense més, com ha passat recentment amb el grup de set presos polítics tancats a Lledoners.
Un pres comú suma a la condemna del jutge la que la pròpia societat li imposa oblidant-lo entre reixes, tot el contrari del que estan vivint els presos polítics des del dia que van ingressar, i és precisament aquest vincle no trencat amb el món exterior el que evidencia que Junqueras, Forcadell i companyia són qualsevol cosa menys delinqüents. La foto dels set de Lledoners és la mostra més evident que els únics privilegiats que hi ha avui a la presó són els presos comuns que tenen la sort d’aprendre al seu costat els conceptes de tenacitat, veritat i dignitat, i sense haver d’entrenar-se per a una marató.