Si Monzó aixequés el bolígraf!

Costa d’imaginar una colla d’homes panxacontents, galtavermells, de presència vehement, d’altres escanyolits, menuts i secs, però nerviüts, energètics, llimes que tot ho endrapen, asseguts a primera hora del matí davant d’un trist croissant farcit d’una combinació a base d’alvocat, salmó, ou esclafat i ruca, amb un vas de suc de taronja per fer anar avall. És una imatge tan trista que pràcticament ofèn.

Es fa molt difícil de situar el concert festiu del retrobament d’una legió d’amigatxos, col·leccionistes de canes, veterans de mil batalles, cenacle d’estovalles de fil, cullera, forquilla i ganivet de serreta en el finolis ambient d’un local que proposa un menú matinal a base de croissant amb pernil ibèric, tomàquet i ruca, amb el seu vas de suc de taronja.

El món que conforma l’estrèpit frenètic dels plats escurats jugant a autos de xoc damunt la barra de fòrmica, la boira baixa d’aromes espesses dels guisats camí de taula, el trànsit nerviós del personal amb armilla i corbatí, la remor estrident del televisor de fons, el perfum alegre de carajillos, l’embafadora dolçor dels anisats servits en copa, els racons del terra encatifats dels tovallons de paper, rebregats, oliosos, no té res a veure amb els que volen viure d’una oferta a base d’esmorzars de suc de taronja, cafè amb llet i coques amb fruits vermells.

Vet aquí un horror gastronòmic que es produeix en un carrer de l’Eixample, a tocar del mercat de la Concepció, on en un cartell al mig de la vorera es pot llegir: “esmorzar de forquilla”. Aparentment, el rètol sembla anunciar la bona nova que, en un territori colonitzat pel brunch, un restaurador de nova fornada vol resistir com a guardià dels bons costums fent pàtria culinària. Però el cartell és una trampa que delata una tragèdia, com el cap d’un iceberg que de lluny anuncia risc de col·lisió i naufragi. Quin desencís, quina presa de pèl quan es constata que l’anunciat esmorzar de forquilla és només brioixeria farcida i un suc de fruites, evidentment de fruites acabades d’esprémer i no pas sotmeses a cap procés de fermentació alcoholitzant.

La cosa sembla conya però és greu, perquè és un més dels episodis de metamorfosi i tergiversació cultural que esborren la manera determinada de fer d’un país conduint-lo cap a fórmules que uniformitzen ciutats arreu del món on tots els carrers s’assemblen perquè tots acaben tenint les mateixes propostes de moda, d’oci i de restauració.

Donar categoria d’esmorzar de forquilla a uns croissants farcits és un crim que hauria de comportar la corresponent sanció de l’Acadèmia Catalana de la Gastronomia, si aquesta servís per a alguna cosa, de la mateixa manera que, si el Col·legi de Periodistes tingués alguna utilitat, ordenaria a Quim Monzó retornar de la seva jubilació acabada d’estrenar per situar-lo una altra vegada al capdavant dels defensors del sentit comú, les bones maneres de menjar i els esmorzars de forquilla de veritat.

Però potser ja és tard i, conscient del perquè de tot plegat, i que davant la magnitud de la tragèdia no hi ha res a fer, el millor columnista que ha tingut mai aquest país –també aquest diari, quan l’Avui no tenia parella– ha dit “uf” i ha emigrat a Maçanet per centrar-se en la botifarra, la que es juga, la que es menja i la que es dedica als que fan passar croissant per bèstia grossa.