Costumisme actualitzat

Nadal ens regala cada any escenes que en termes literaris se’n podrien dir “costumistes”. El 1961, en ple tardofranquisme, el sublim Luis García Berlanga va filmar a Manresa un retrat paròdic d’una d’aquestes estampes tan sovintejades en aquesta època de l’any. La pel·lícula es titulava Plácido i el protagonista era un magnífic Cassen en estat de gràcia, en una interpretació entendridora de tan real. L’argument, per a qui no l’hagi vist, és un estilet crític cap al fariseisme d’una campanya nadalenca que insta les famílies adinerades a fer un lloc a la taula de Nadal a un indigent, amb l’argument de la caritat cristiana. El resultat sembla, aparentment, feliç per a tothom: els pobres treuen el ventre de penes i els rics s’hi netegen les consciències. Però una lectura profunda del film ens bufeteja amb la patètica realitat social del moment.

Avui dia la cosa ha canviat. Fem maratons per recollir fons per a ambiciosos projectes de recerca biomèdica, grans recaptes per cobrir necessitats bàsiques dels més desfavorits. Són iniciatives lloables que cal aplaudir. Però cal no confondre l’almoina, que se sol exercir des del paternalisme i que espera agraïment i reverència, amb la solidaritat genuïna. Aquesta última ha de tenir molt present que atén drets bàsics de les persones, i que és molt trist que en part depenguin d’aportacions voluntàries i no d’un sistema estructural que els garanteixi. No ens limitem a rentar-nos-hi les consciències i sapiguem que queda molta feina per fer.