Costumisme actualitzat

Nadal ens regala cada any esce­nes que en ter­mes lite­ra­ris se’n podrien dir “cos­tu­mis­tes”. El 1961, en ple tar­do­fran­quisme, el sublim Luis García Ber­langa va fil­mar a Man­resa un retrat paròdic d’una d’aques­tes estam­pes tan sovin­te­ja­des en aquesta època de l’any. La pel·lícula es titu­lava Plácido i el pro­ta­go­nista era un magnífic Cas­sen en estat de gràcia, en una inter­pre­tació enten­dri­dora de tan real. L’argu­ment, per a qui no l’hagi vist, és un esti­let crític cap al fari­se­isme d’una cam­pa­nya nada­lenca que insta les famílies adi­ne­ra­des a fer un lloc a la taula de Nadal a un indi­gent, amb l’argu­ment de la cari­tat cris­ti­ana. El resul­tat sem­bla, apa­rent­ment, feliç per a tot­hom: els pobres tre­uen el ven­tre de penes i els rics s’hi nete­gen les consciències. Però una lec­tura pro­funda del film ens bufe­teja amb la patètica rea­li­tat social del moment.

Avui dia la cosa ha can­viat. Fem mara­tons per reco­llir fons per a ambi­ci­o­sos pro­jec­tes de recerca biomèdica, grans recap­tes per cobrir neces­si­tats bàsiques dels més des­fa­vo­rits. Són ini­ci­a­ti­ves llo­a­bles que cal aplau­dir. Però cal no con­fon­dre l’almoina, que se sol exer­cir des del pater­na­lisme i que espera agraïment i reverència, amb la soli­da­ri­tat genuïna. Aquesta última ha de tenir molt pre­sent que atén drets bàsics de les per­so­nes, i que és molt trist que en part depen­guin d’apor­ta­ci­ons voluntàries i no d’un sis­tema estruc­tu­ral que els garan­teixi. No ens limi­tem a ren­tar-nos-hi les consciències i sapi­guem que queda molta feina per fer.