Mirades obliqües

Des que el món acadèmic s’ha revol­tat con­tra la rigi­desa dels ano­me­nats “relats canònics”, cada vegada és més freqüent retro­bar alguns artis­tes que el dis­curs ofi­cial havia aban­do­nat als mar­ges de la història. En vam tenir una mos­tra excep­ci­o­nal amb la res­ti­tució que va empren­dre Josep Casa­mar­tina de la per­so­na­li­tat acla­pa­ra­dora d’Ismael Smith, com força abans havíem tin­gut ocasió d’esgla­iar-nos per l’enorme pèrdua que supo­sava no haver sabut res durant tant de temps del fràgil Emili Font­bona o del granític Josep de Cre­eft. A vega­des, és veri­tat, aquesta vena rei­vin­di­ca­tiva per fer lloc als res­sus­ci­tats arros­sega a la cai­guda alguns noms que fins lla­vors tenien plaça al panteó, i penso, per no moure’m del ter­reny de l’escul­tura, en l’ínte­gre i bon­dadós Enric Casa­no­vas, que ni l’edició de la seva cor­res­pondència ha fet sor­tir dels llimbs en què el vam dei­xar levi­tant ja fa una colla d’anys, men­tre que el con­tem­po­rani Josep Clarà, tot i haver-li des­man­te­llat el museu (o pot­ser per això mateix), no fa sinó inflar-se amb cada nova expo­sició que li orga­nit­zen, com si estiguéssim con­dem­nats a des­a­greu­jar-lo ad aeter­num. La sen­si­bi­li­tat moderna pels extra­va­gants, els obli­dats o els trans­ter­rats dona fruits engres­ca­dors, però encara amb comp­ta­go­tes, pot­ser perquè en el camp de la història de l’art hi ha una reticència una mica lle­pa­fils a abor­dar els estu­dis com­pa­ra­tis­tes, ja ple­na­ment assu­mits en altres bran­ques de les huma­ni­tats. És aquesta mirada oberta la que ha permès a Artur Tanikowski, l’inves­ti­ga­dor polonès que com­par­teix comis­sa­riat amb Glòria Bosch i Susanna Por­tell en la magnífica expo­sició sobre Mela Muter al Museu d’Art de Girona, mera­ve­llar-se de des­co­brir que l’obra del seu com­pa­tri­ota Elie Nadel­man, cos­mo­po­lita, sinuós i pre­cur­sor de l’Art Déco, trobés tan­tes simi­li­tuds amb la de Fidel Agui­lar, que tot i no sor­tir mai de la seva ciu­tat n’és com un eco exu­be­rant. Eixam­plar la pers­pec­tiva amb models fins ara desa­te­sos de la cul­tura euro­pea podria aju­dar-nos a enten­dre millor els nos­tres artis­tes i l’època mateixa en què es deba­tien, quan les imat­ges cir­cu­la­ven, si no amb més pro­fusió que avui, amb molta més estima, ja fos en gra­vats, car­tells, revis­tes, cro­mos o postals. Ni Rodin ni Mai­llol, per més ubics que els vul­guem, no poden expli­car-ho tot. Amb idees fixes com aques­tes, Manolo Hugué, que pel que sem­bla també va con­fra­ter­nit­zar amb Nadel­man, con­ti­nua ficat inex­pli­ca­ble­ment a la car­peta nou­cen­tista, a pesar que quasi està més a prop de Käthe Kollwitz que no pas de Mai­llol. De fet, igual que ella, escul­pia cam­pe­ro­les com si amassés un pa de pagès, men­tre que els nos­tres medi­ter­ra­nis mode­la­ven les cui­xes de les dones com si aca­ri­ci­es­sin una mun­ta­nya.