Grassos

La gent d’una “con­fi­gu­ració volumètrica”, com els ano­me­nava Josep Pla, són vis­tos, avui dia, amb una bar­reja d’aversió i com­mi­se­ració. És nor­mal: a les grans ciu­tats hi ha tants cen­tres de fit­nes com bars a la can­to­nada. L’expo­sició pública dels gim­nas­tes és gene­ral. El pas­se­jant els observa des de la vorera: cos­sos en movi­ment frenètic, ama­rats de suor, vol­tats de màqui­nes que evo­quen les sales de tor­tura de la Inqui­sició en versió high-tech. Els gras­sos con­tem­plen l’espec­ta­cle amb un punt de malen­co­nia. Molts estan con­vençuts que la seva obe­si­tat és mode­rada i no estan dis­po­sats a per­dre l’ale­gria de viure per una sim­ple qüestió de pes. Ho volen tro­bar nor­mal. Per això aque­lla senyora tan fol­gada en veure una radi­o­gra­fia va excla­mar: “Ostres, doc­tor, som real­ment tan prims per dins?!” I per això molts subs­criu­rien les parau­les d’un per­so­natge d’Orwell: “Estic gras, però soc prim per dins. No heu pen­sat mai que hi ha un home prim a dins de cada home gras, com allò que diuen que hi ha una escul­tura a dins de cada bloc de pedra?” Pot­ser sí, pot­ser empre­so­nats a dins dels Sancho Panza d’aquest món hi habi­ten autèntics Qui­xots. La meva incli­nació per­so­nal (per raons de pro­xi­mi­tat, suposo) és tro­bar més tole­ra­ble el sobrepès que no pas la cosa eixuta. Tinc una tendència, pos­si­ble­ment injusta, a pen­sar que els tipus esquàlids i espri­mat­xats ama­guen megalòmans deli­rants, tipus essen­ci­al­ment peri­llo­sos. Ja es veu que, a vega­des, escriure és un forma de revenja. El gras sem­pre ha tro­bat refugi en el sen­tit de l‘humor, ha hagut de triar entre una dieta incle­ment o fer broma sobre la seva con­dició. Penso en aquell anglès ample i pan­xut que va ser incre­pat per una fer­vent naci­o­na­lista durant la guerra: “I vostè perquè no és al front?” “Senyora, si em va donant la volta veurà que, en rea­li­tat, hi soc”, es va defen­sar el bon home. I no puc obli­dar l’amic que va que­dar atra­pat en una porta giratòria. Posa’t de per­fil!, li deia jo, però em des­ar­mava amb un som­riure: “Que no ho veus, que no en tinc jo, de per­fil!”