Desigs de Nadal

El dia 21 de desem­bre, a part d’altres acti­vi­tats, resulta que som Sant Tomàs, apòstol. El 1969, en una decisió absurda, l’Església catòlica va tras­lla­dar la seva fes­ti­vi­tat al 3 de juliol, però els qui seguim la Tra­dició diven­dres ho cele­bra­rem. Joan Ama­des ens explica que si al punt de la mit­ja­nit de Sant Tomàs, just el moment que se sent la pri­mera bata­llada de la cam­pana (allà on encara els 4 xim­ples de torn no han tret això que toquin les hores de nit) si reses 3 pare­nos­tres a sant Tomàs et con­ce­dirà la gràcia o el desig que li dema­nis, per impos­si­ble que sigui. Només cal una mica de fe, una vir­tut que sant Tomàs no va tenir, però que és pròpia de totes les reli­gi­ons, ciències, filo­so­fies i, fins i tot, d’aquells que no cre­uen en re. Tal com estan les coses, és del tot just i neces­sari fer-li una petició. La que vul­guem. De fet, crec que en podem dema­nar més d’una, fa tant de temps que ningú no n’hi fa cap, que de ben segur que serà generós.

Vet aquí els meus desigs. El pri­mer i prin­ci­pal: l’alli­be­ra­ment imme­diat dels Pre­sos Polítics. Si el seu judici serà una infàmia, un escàndol, una farsa, una ver­go­nya, una ven­jança i un escar­ment del poder fàctic de l’estat als qui dema­nem el retorn de les nos­tres lli­ber­tats roba­des per la força de les armes, per què el poble català i llurs repre­sen­tants per­me­tem aquesta injustícia? Hem de roman­dre impas­si­bles? Som tan mesells que hem d’espe­rar el Judici? Sen­zill: el dia més ines­pe­rat, en una ope­ració ben orga­nit­zada se’ls treu d’allà, de grat o per força. Sí, és come­tre una il·lega­li­tat. Algú pensa que es pot arri­bar a la inde­pendència sense reben­tar les lleis espa­nyo­les que et neguen l’existència?

Un altre anhel: que els nos­tres com­pa­tri­o­tes exi­li­ats puguin tor­nar lliu­re­ment i sota la pro­tecció de les nos­tres auto­ri­tats, que hau­rien d’exer­cir com a tals. Que la veri­tat de mol­tes coses que no sabem res­pecte al Procés res­plen­deixi, encara que no sigui gaire agra­da­ble i encara que ens demani a tots ple­gats la vir­tut de saber per­do­nar. Que la inde­pendència de Cata­lu­nya arribi el més aviat pos­si­ble. No pas perquè tin­guem pressa, sinó perquè ja fa més de tres segles que ens dei­xem pren­dre el pèl i els quar­tos com uns babaus sense sang a les venes. Que els espa­nyols que viuen a Cata­lu­nya que no volen apren­dre la nos­tra llen­gua, odien la nos­tra manera de fer, no supor­ten els nos­tres cos­tums i tra­di­ci­ons, etcètera, sàpiguen que no esta­ran obli­gats a roman­dre al nos­tre país un cop siguem inde­pen­dents. Poden anar-se’n amb total lli­ber­tat si no volen ser ciu­ta­dans cata­lans. És supre­ma­cisme? No, és com passa arreu del món.

Que la ciu­ta­da­nia cata­lana s’acon­se­gueixi de la mateixa manera com s’acon­se­gueix a molts altres països. No cal ser gaire ori­gi­nals. Que als boti­flers traïdors se’ls ofe­reixi l’opor­tu­ni­tat de redi­mir-se, però si rein­ci­dei­xen, que s’actuï igual com passa a la resta dels països democràtics del món. I que quan els arribi l’hora final, les seves ànimes cai­guin al llac de gel de l’infern del Dant, llac for­mat pel movi­ment de les ales de Llu­ci­fer, patint eter­na­ment la fre­dor del glaç, com freds han estat llurs cors i espe­rits en aital pecat. Que comen­cem amb les Cons­ti­tu­ci­ons que van ser abo­li­des el 1714 i, a par­tir d’aquí, les Corts Cata­la­nes les refa­cin i canviïn les vega­des que cal­gui, tal com es feia antany a casa nos­tra. Que la Cata­lu­nya inde­pen­dent tin­gui exèrcit, el que sigui més con­ve­ni­ent pel que repre­sen­tem en geo­gra­fia i demo­gra­fia. I que evi­dent­ment esti­guem a dins de l’OTAN, perquè és una garan­tia a tots els efec­tes, tot i que alguns inde­pen­den­tis­tes d’esquer­res encara no ho vul­guin enten­dre.

Que als col·legis del país s’alci la ban­dera cata­lana en començar el dia i apren­guin a can­tar Els sega­dors i altres cançons patriòtiques com fan a molts altres països del món. Que la llen­gua cata­lana sigui la llen­gua única del país i que tot­hom pugui apren­dre un parell o tres més de llengües, puix tota llen­gua i cul­tura és una riquesa, però és d’una roïnesa i bai­xesa extrema que la pròpia del país no sigui la prin­ci­pal i pri­mera. Que es creï una indústria visual i cine­ma­togràfica (si cal, modesta però de qua­li­tat altíssima) per tal que els pre­mis Gaudí no hagin de ser un fes­ti­val de pel·lícules guar­do­na­des que només s’han sabut fer en cas­tellà.

I final­ment un desig, si voleu més banal, però, al cap­da­vall, per dema­nar que no quedi: que Messi pugui con­ti­nuar jugant al Barça com fins ara durant cent anys més. Que sant Tomàs ens escolti i que tin­guem bones fes­tes gau­dint-les cadascú a casa seva. A veure si tenim el coratge de fer-ho pos­si­ble una vegada per totes.