Opinió

De set en set

Pares i mares al futbol

He vist una mare cridant animalades al seu fill porter o aficions instant a humiliar

En només uns mesos seguint pels camps de futbol de l’àrea metropolitana un nen de cinc anys (sisplau, no es tregui del cap aquesta edat mentre llegeix l’article), he viscut escenes que ni els Monty Python s’haurien atrevit a caricaturitzar. He vist la mare del porter contrari, situada estratègicament al fons del terreny de joc, cridar al seu fill animalades com “ja ho veuràs quan se n’assabenti el teu pare” o “què t’hi jugues que entro i paro el partit” quan aquell nen encaixava, tremolós, el cinquè gol. He quedat esparverada quan un pare s’ha colat al camp per indicar al seu equip com havien de treure un córner mentre els entrenadors atenien un company que estava estès a terra. El pare aspirava que aquelles criatures sorprenguessin el rival amb una volea. No cal dir que les intencions del nen devien ser bones, però que aquell xut va sortir més aviat en direcció a la porteria contrària. Observo setmanalment com els menuts, desconcertats, reben ordres en estèreo de persones que seuen a la grada i que saben de futbol com jo de física quàntica. He patit pares i mares que engrescaven els seus fills a fer més i més gols, a humiliar el rival, quan el marcador ja reflectia un 10-0 a favor seu. I com, per a més inri, són incapaços d’aplaudir l’únic gol que aquell dia vam fer i que els nostres, aliens a tal despropòsit, van celebrar com si fos el gol de Koeman a Wembley. També he vist, per sort, bons professionals treballant a favor de canviar aquests hàbits. Els donem un cop de mà?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.