La via sèrbia

Aques­tes dar­re­res set­ma­nes s’ha par­lat de la via esco­cesa, un fracàs per cert, i de moment impos­si­ble en un estat que es nega a dia­lo­gar i a reconèixer que en plena Unió Euro­pea i amb un govern soci­a­lista té pre­sos polítics, entre ells una expre­si­denta d’un Par­la­ment, pre­sos en vaga de fam i exi­li­ats. També s’ha par­lat de la via eslo­vena, davant la indig­nació dels uni­o­nis­tes perquè va ser cru­enta. Indig­nació dels matei­xos als quals no els fa res tenir encara cune­tes far­ci­des de cadàvers de la Guerra Civil. Sí, la via eslo­vena va ser “cru­enta”, tot i que la mani­pu­lació de la infor­mació fa que s’hagi pre­sen­tat aquesta via amb opi­ni­ons molt esbi­ai­xa­des i obvi­ant detalls molt impor­tants, com per exem­ple que la guerra li va ser impo­sada perquè l’exèrcit iugos­lau va ata­car el país l’endemà de la pro­cla­mació de la inde­pendència. La guerra va durar deu dies i va pro­vo­car una setan­tena de morts, la majo­ria de l’exèrcit inva­sor. Algun diari espa­nyol ha entre­vis­tat Milan Kucan, expre­si­dent eslovè, que asse­gura i demos­tra que la via eslo­vena va ser extre­ma­da­ment pacífica? Per què els matei­xos que s’omplen la boca cri­ti­cant la via eslo­vena no par­len de la via sèrbia? Perquè n’hi va haver una, total­ment pla­ni­fi­cada, que malau­ra­da­ment té molts punts en comú amb la via espa­nyola.

M’explico. En plena guerra dels Bal­cans un peri­o­dista bosnià molt cone­gut al seu país, en aquells moments a l’exili, em va dir que la guerra havia començat als mit­jans de comu­ni­cació i s’hau­ria d’aca­bar als mit­jans de comu­ni­cació. Fins al moment en què va escla­tar la República Soci­a­lista de Iugoslàvia, ser­bis, cro­ats i bos­ni­ans vivien en pau, amb bon veïnatge i sense cap pro­blema. A Sara­jevo s’escol­ta­ven i uti­lit­za­ven totes les llengües i era una soci­e­tat modèlica per la seva mul­ti­cul­tu­ra­li­tat i tolerància. Però els mit­jans de comu­ni­cació ser­bis van començar a par­lar d’una ciu­tat i d’uns pobles quasi en peu de guerra, impos­si­ble de viure-hi, amb atacs cons­tants dels bos­ni­ans con­tra els ser­bis. Tot fals. Un dels argu­ments con­tra Milo­se­vic al Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de l’Haia va ser l’ús dels mit­jans de comu­ni­cació com a part d’una estratègia de con­questa, “per crear una atmos­fera de por i d’odi entre els ser­bis orto­do­xos, divul­gant mis­sat­ges fal­sos i exa­ge­rats sobre agres­si­ons ètni­ques per part dels bos­ni­ans musul­mans i dels cro­ats catòlics con­tra la població sèrbia”. Cito tex­tu­al­ment.

Els ser­bis tenien una per­cepció del que pas­sava a Bòsnia o a Croàcia que no tenia res a veure amb la rea­li­tat. De fal­ses notícies que van pro­vo­car banys de sang n’hi ha a cen­te­nars i totes tenien un objec­tiu únic, tren­car la con­vivència i doble­gar la volun­tat dels “altres”. Afir­ma­ci­ons com ara “Croàcia desitja la guerra”, “a Bòsnia li con­ve­nen morts”, “els cro­ats són supre­ma­cis­tes”, etc... eren el pa de cada dia. Sona fami­liar? En plena guerra, tot sigui dit, tots van fer cir­cu­lar pro­pa­ganda al seu favor cre­ant una guerra paral·lela, però les fal­ses notícies per part dels mit­jans de comu­ni­cació ser­bis van des­en­ca­de­nar el con­flicte i les mas­sa­cres. I com ja he dit, així ho va con­fir­mar en la seva sentència el Tri­bu­nal de l’Haia.

Aquests dar­rers temps he tin­gut molt pre­sent aquest tràgic període als Bal­cans, que vaig seguir de prop, i malau­ra­da­ment, quan lle­geixo segons qui­nes decla­ra­ci­ons o infor­ma­ci­ons que acos­tu­mem a ento­mar amb iro­nia i acu­dits, em des­es­pero. La desin­for­mació i les fal­ses notícies no tenen cap gràcia i tenen con­seqüències. Quan els parents anda­lu­sos o mur­ci­ans d’immi­grants a Cata­lu­nya els dema­nen angoi­xats com estan, la situ­ació és greu. Quan des del PP o des de Ciu­ta­dans es tit­lla el pre­si­dent de supre­ma­cista, és greu. Quan els líders uni­o­nis­tes par­len d’una situ­ació insos­te­ni­ble als car­rers de pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya, és greu. Quan les por­ta­des dels dia­ris de Madrid par­len de la per­se­cució del cas­tellà a Cata­lu­nya, és greu. Quan es rela­ci­ona els atemp­tats de Bar­ce­lona amb l’inde­pen­den­tisme, és una irres­pon­sa­bi­li­tat imper­do­na­ble, i ja no par­lem de quan es des­tru­ei­xen amb notícies fal­ses de cor­rup­ci­ons inven­ta­des car­re­res polítiques com la del pre­si­dent Mas o la de l’alcalde Trias. I encara és més greu quan ho obli­dem.

Un dar­rer acla­ri­ment. No només els mit­jans de comu­ni­cació uni­o­nis­tes divul­guen notícies fal­ses per crear odi, també el govern espa­nyol ho ha fet en el pas­sat, com la dels 431 poli­cies ferits l’1-O, que després van resul­tar ser 111 con­tu­si­o­nats i, d’aquests, 10 que van reque­rir assistència mèdica. I només és un exem­ple. L’“A por ellos” n’és un altre clar i tràgic. D’exèrcit pot­ser no en podem o no en volem tenir però neces­si­tem urgent­ment una potent política de comu­ni­cació que des­munti fal­se­dats i que mos­tri al món, però molt espe­ci­al­ment a Espa­nya, quina és la rea­li­tat que vivim cada dia. La via sèrbia no és cap broma.