La via sèrbia

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat de la via escocesa, un fracàs per cert, i de moment impossible en un estat que es nega a dialogar i a reconèixer que en plena Unió Europea i amb un govern socialista té presos polítics, entre ells una expresidenta d’un Parlament, presos en vaga de fam i exiliats. També s’ha parlat de la via eslovena, davant la indignació dels unionistes perquè va ser cruenta. Indignació dels mateixos als quals no els fa res tenir encara cunetes farcides de cadàvers de la Guerra Civil. Sí, la via eslovena va ser “cruenta”, tot i que la manipulació de la informació fa que s’hagi presentat aquesta via amb opinions molt esbiaixades i obviant detalls molt importants, com per exemple que la guerra li va ser imposada perquè l’exèrcit iugoslau va atacar el país l’endemà de la proclamació de la independència. La guerra va durar deu dies i va provocar una setantena de morts, la majoria de l’exèrcit invasor. Algun diari espanyol ha entrevistat Milan Kucan, expresident eslovè, que assegura i demostra que la via eslovena va ser extremadament pacífica? Per què els mateixos que s’omplen la boca criticant la via eslovena no parlen de la via sèrbia? Perquè n’hi va haver una, totalment planificada, que malauradament té molts punts en comú amb la via espanyola.

M’explico. En plena guerra dels Balcans un periodista bosnià molt conegut al seu país, en aquells moments a l’exili, em va dir que la guerra havia començat als mitjans de comunicació i s’hauria d’acabar als mitjans de comunicació. Fins al moment en què va esclatar la República Socialista de Iugoslàvia, serbis, croats i bosnians vivien en pau, amb bon veïnatge i sense cap problema. A Sarajevo s’escoltaven i utilitzaven totes les llengües i era una societat modèlica per la seva multiculturalitat i tolerància. Però els mitjans de comunicació serbis van començar a parlar d’una ciutat i d’uns pobles quasi en peu de guerra, impossible de viure-hi, amb atacs constants dels bosnians contra els serbis. Tot fals. Un dels arguments contra Milosevic al Tribunal Internacional de l’Haia va ser l’ús dels mitjans de comunicació com a part d’una estratègia de conquesta, “per crear una atmosfera de por i d’odi entre els serbis ortodoxos, divulgant missatges falsos i exagerats sobre agressions ètniques per part dels bosnians musulmans i dels croats catòlics contra la població sèrbia”. Cito textualment.

Els serbis tenien una percepció del que passava a Bòsnia o a Croàcia que no tenia res a veure amb la realitat. De falses notícies que van provocar banys de sang n’hi ha a centenars i totes tenien un objectiu únic, trencar la convivència i doblegar la voluntat dels “altres”. Afirmacions com ara “Croàcia desitja la guerra”, “a Bòsnia li convenen morts”, “els croats són supremacistes”, etc... eren el pa de cada dia. Sona familiar? En plena guerra, tot sigui dit, tots van fer circular propaganda al seu favor creant una guerra paral·lela, però les falses notícies per part dels mitjans de comunicació serbis van desencadenar el conflicte i les massacres. I com ja he dit, així ho va confirmar en la seva sentència el Tribunal de l’Haia.

Aquests darrers temps he tingut molt present aquest tràgic període als Balcans, que vaig seguir de prop, i malauradament, quan llegeixo segons quines declaracions o informacions que acostumem a entomar amb ironia i acudits, em desespero. La desinformació i les falses notícies no tenen cap gràcia i tenen conseqüències. Quan els parents andalusos o murcians d’immigrants a Catalunya els demanen angoixats com estan, la situació és greu. Quan des del PP o des de Ciutadans es titlla el president de supremacista, és greu. Quan els líders unionistes parlen d’una situació insostenible als carrers de pobles i ciutats de Catalunya, és greu. Quan les portades dels diaris de Madrid parlen de la persecució del castellà a Catalunya, és greu. Quan es relaciona els atemptats de Barcelona amb l’independentisme, és una irresponsabilitat imperdonable, i ja no parlem de quan es destrueixen amb notícies falses de corrupcions inventades carreres polítiques com la del president Mas o la de l’alcalde Trias. I encara és més greu quan ho oblidem.

Un darrer aclariment. No només els mitjans de comunicació unionistes divulguen notícies falses per crear odi, també el govern espanyol ho ha fet en el passat, com la dels 431 policies ferits l’1-O, que després van resultar ser 111 contusionats i, d’aquests, 10 que van requerir assistència mèdica. I només és un exemple. L’“A por ellos” n’és un altre clar i tràgic. D’exèrcit potser no en podem o no en volem tenir però necessitem urgentment una potent política de comunicació que desmunti falsedats i que mostri al món, però molt especialment a Espanya, quina és la realitat que vivim cada dia. La via sèrbia no és cap broma.