El centre del món

A la meva ciutat, potser només a la meva ciutat, traspassar un pont que queda a poc més de cent o dos-cents metres de casa teva significa sortir a l’espai exterior, alguna cosa així com anar-te’n a l’estranger. El centre urbà és d’una tal densitat històrica i pintoresca, que tot allò que per fora el voreja és exactament això, un defora bromós que desperta el mateix temor que el finis terrae dels romans. Els veïns que formen part d’aquest nucli fort t’expliquen la seva aprensió a sortir-ne amb un somriure bondadós i tendre, com si confessessin una petita debilitat, amb la qual, però, de manera bastant grossera, et deixen clar que no ets dels seus, si t’ha calgut preguntar. Aquesta modalitat diguem-ne somrient d’exclusió s’ha batejat com el “model Girona”, i equival al somieig dels nobles medievals quan, contemplant els horts florits de les seves possessions pel finestró del palau, es deien que el món era bonic, i la terra pròdiga, i que tot estava en ordre.

Des dels barris, la percepció és una altra, per més que ens adornin els carrers amb eslògans sobre “la ciutat de les persones”, les “polítiques inclusives”, la “solidaritat retributiva” o els “consensos transversals”. Tota aquesta retòrica del buit, ordida per continuar sostenint pels segles dels segles el fatigant paternalisme del centre dominant, com un vòrtex que ho xucla tot, arriba al defora com l’eco somort d’una moneda llançada al fons d’un pou. Aquí, quan ens volen fer contents, ens retornen pedra a pedra un pont que ja havia estat nostre des del temps dels jurats, un pont que, posat damunt una llera seca, ja no serveix per res, ja no uneix res, que serà una pura decoració inclusiva, solidària i transversal, només a propòsit per fer-nos entrar en l’anunci de Coca-Cola amb què es promociona la ciutat com una mostra de la seva laboriositat retributiva, mentre els veïns de veritat, a causa de les obres, fa un any que estem entretinguts amb un col·lapse circulatori fenomenal per arribar a l’escola cada matí, escoles de suburbi muntades en barracons, per descomptat. El contrari d’aquest aparadorisme panxacontent és el projecte Raval Km0, que ha posat d’acord entitats, comerços i institucions per donar feina als que no en tenen i celebrar la vida en comunitat. El projecte gira al voltant d’una exposició de retrats dels veïns, la silueta dels quals ha estat reproduïda en els llums de Nadal que guarneixen els carrers per persones que estaven a l’atur. Aquest any, el fotògraf Jordi Puig ha convidat avis i nets a posar per a l’exposició que hi ha oberta fins al 6 de gener a La Capella del Raval. Són el contrapès afectuós, integrador i civilitzat de la imatge delictiva i marginal que es propaga dels barris, com si fossin un rebost d’excedents, i no el veritable centre del món.