A la lluna

Llegeixo en aquest diari que CosmoCaixa s’anticipa –amb una exposició que ja es pot visitar– a l’allau de commemoracions que es faran l’any que ve amb motiu del 50è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna. Un viatge al passat amb la companyia de Tintín –un altre al·licient per veure la mostra–, que va caminar damunt la lluna molt abans que els tripulants de l’Apollo XI.

Aquell va ser un dels primers fets històrics de què tinc memòria. Una memòria nebulosa, ja que tenia llavors l’edat per entendre tot just que un astronauta havia trepitjat la Lluna, i poca cosa més. Recordo, això sí, com si fos ara i amb tota nitidesa, el pòster que el pare ens va dur als meus germans i a mi amb el retrat somrient d’Armstrong, Aldrin i Collins, els tres herois del moment.

Tindrem ocasió aquest 2019 de veure recreada aquella proesa que va fer somiar la humanitat, sense oblidar, però, el context –no tan idealista i més ideològic– en què es va produir, que no és altre que el de la cursa militar de l’espai entre els Estats Units i la desapareguda URSS. Un temps, el de la guerra freda, que semblava ja cosa del passat però que l’altre dia Putin va ressuscitar en advertir que el perill de destrucció nuclear continua planant sobre la humanitat. L’avís, com un cop de maça, ens torna a l’amarga realitat que, no per indesitjada, ha deixat mai d’existir. Si l’hem ignorat fins ara és, segurament, perquè hem preferit continuar amb Tintín a la lluna.