La parenta pobra

Recordo batalletes de la cultura de quan s’estava cuinant, em sembla, el segon govern tripartit, i ja se sentien les primeres descàrregues de l’anomenada “indústria cultural” –el conseller delegat d’una multinacional, la “mare espiritual” de totes les agents literàries del país, o un dels homes forts de les pàgines culturals del diari de referència dels barcelonins– contra el relleu cantat de Ferran Mascarell a la conselleria. N’hi havia que tiraven a matar directament contra ERC; n’hi havia que ho feien per elevació, bo i contraposant enganyosament “política” i “gestió cultural”; n’hi havia, en fi, que demanaven de fer “un país gran”, si no els volíem veure baixar al carrer cridant “¡Viva España!” En aquells temps, la cultura feta en català –l’única capaç d’evitar que esdevinguéssim una tabula rasa dins la globalització com a part alíquota del mercat cultural espanyol– era plena d’escarabats morruts que l’estaven deixant resseca. Mentrestant, alguns demanaven –i encara demanen– que català i castellà s’entortolliguessin en un inacabable petó ben cargolat. Fica-hi la llengua, a la boca espanyola, i te’n quedaràs sense. En matèria cultural, Ferran Mascarell era un estrateg amb una visió del món que coincidia, en línies generals, amb els interessos de les “indústries culturals” –producció contínua de mercaderia indiferenciada i intercanviable, apta per al consum sense fronteres en qualsevol format, i amb una llengua de contacte “universal” (ara i aquí, el castellà); produïda en nombrosos centres connectats en xarxa; lligada als poders polítics, econòmics i mediàtics en un doble vessant ideològic i material. Això pressuposava l’hegemonia del mercat com a espai ideal de la llibertat del consumidor –el supermercat cultural– i la intervenció discreta dels poders públics per garantir l’equilibri entre oferta i demanda en casos greus. Res de conflictes nacionals o de reivindicacions particularistes. Com a màxim, política apaivagadora de reserva cultural.

Han passat els anys i podem contemplar l’estat actual de la cultura en català en la part aquesta de la nació: el sector està de cap per avall. Oficialment protegit, desconeix, d’una banda, el seu valor de canvi al mercat mundial i, d’altra banda, el consumidor català no disposa dels productes realment necessaris per exercir la plena llibertat de consumidor. Amb aquests dos departaments estancs és impossible arribar mai a la “normalització”, cosa que significaria la irrupció al mercat de tots els productes de consum cultural mundial en català i la nostra sortida a fora amb tots els mitjans públics i privats per saber el valor de canvi de la nostra producció cultural.

¿Podem seguir amb l’assistència continuada, amb la protecció artificial? ¿O s’hauria de capgirar la situació? En el primer cas, d’aquí uns quants anys, la cultura feta en català viurà en una reserva. En el segon cas, caldria posar la política cultural al capdavant d’una nova relació del país amb el món –la independència és això.

Si ens decantem per l’assistència, l’estratègia ja està dissenyada. Però, si ens cal capgirar les coses, cal definir noves estratègies, fer una altra política, no limitar-se a la gestió. La gestió ja la faran els buròcrates, amb l’assessoria del món de la cultura per poc que li donin corda amb organismes de debò autònoms en cada àmbit de la creació cultural. El que no és tolerable és una política de mitges tintes, a cavall dels interessos de les indústries culturals i de la reserva assistencial. Si el mercat ha de regnar, que se’l disputin els interessats en totes les llengües comercialment rendibles al mercat mundial i, per extensió, local. Però, al seu costat, hi ha una “banalitat” històrica anomenada imaginari nacional, garantia que la globalització no ens convertirà en una pàgina en blanc on escriure el relat de l’extinció dels pobles que s’ho deixin fer. Ho diré d’una altra manera: com a tot arreu, aquí hi ha dues sobiranies en disputa, la del mercat i la de la nació –també la de servir l’imaginari o la de servir-se’n, però no pas la d’ignorar-lo–. Amb la sobirania del mercat, se’ns en cola una altra, de nacional: l’espanyola. Amb el poder propi, o sobirania nacional catalana, som nosaltres, a integrar-nos en el mercat per evitar que ell ens desintegri. L’autèntica “indústria cultural” adequada als nous temps hauria de sorgir d’aquest xoc, i el resultat en seria la sortida –tan humil com calgui, és clar– de la nació cultural sencera al mercat mundial.

Això demana molta estratègia renovadora i una bona gestió, com a serventa.