Institucions i poble organitzat

A mitjan 2014, uns mesos abans que se celebrés la consulta del 9-N, l’equilibri entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència i les institucions era una qüestió clau que van recollir els quatre escenaris dissenyats per la II assemblea general de l’ANC a Tarragona (abril).

En els dos primers escenaris: a) el referèndum es faria de forma més o menys tolerada i amb estabilitat i fiabilitat suficients; b) el referèndum es faria amb l’oposició total de l’Estat: no tothom podria exercir el dret de vot en condicions habituals dins un procés electoral normal. En tots dos escenaris, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant i, arribat el cas, unilateral. Que es fes o no, depenia de la iniciativa del poble autoorganitzat a través de les seves organitzacions (ANC, entitats cíviques i culturals, sindicats, etc). En aquest supòsit, l’equilibri es decantava per l’autonomia del moviment popular cap a la independència a través de la mobilització directa i l’autoorganització.

En els altres dos escenaris: c) el govern de la Generalitat considerava que no es podia celebrar el referèndum, perquè la situació no ho permetia i no hi havia el clima de llibertat ni les garanties suficients; d) la consulta no es feia perquè la Generalitat havia estat políticament i jurídicament intervinguda per l’Estat espanyol. Segons aquests escenaris, el moviment popular cap a la independència perdria la iniciativa en favor de les institucions. En el cas c), admetent unes eleccions anticipades, amb caràcter de plebiscitàries, en substitució de l’expressió directa del poble, i en un marc juridicopolític emanat de la legalitat espanyola. En el cas d), confiant la declaració unilateral d’independència als representants democràtics de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (Assemblea de càrrecs electes: diputats del Parlament dissolt o no, diputats catalans al Congrés espanyol i alcaldes de municipis que donaven suport al procés). L’equilibri es desplaçaria, doncs, cap a les institucions, mentre el poble mobilitzat i autoorganitzat perdria pistonada.

La discussió estratègica d’aquell full de ruta de l’ANC exigia triar entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la seva subordinació a la política institucional. Una política d’unitat per la base s’hauria de decantar per la primera línia, que implicava de fet la insubordinació política respecte a la legalitat espanyola en defensa del dret a l’autodeterminació. Aquesta línia hauria desembocat, sens dubte, en una crisi del sistema de partits del Principat i amb les posicions intermèdies força minvades. Finalment, la presidenta de l’ANC, així com la d’Òmnium, van entrar a formar part de les llistes de Junts pel Sí a les eleccions de 2015, i l’equilibri es va decantar, definitivament, per les institucions.

Un apartat significatiu que no abordava l’ANC era el de Països Catalans. En el fons, era una actitud coherent amb els escenaris esmentats, que depenien més que no sembla de la posició espanyola. La introducció de c) i d) implicava que, d’entrada, admetíem que la sortida lògica a la negativa espanyola de fer referèndums no passava per la insubordinació política del poble organitzat. Aquests escenaris ens subordinaven, doncs, tant a la legalitat espanyola com a la tàctica dels partits del Parlament català, repatanis a l’hora de deixar a mans del poble la iniciativa real del procés. Conseqüentment, tant l’ANC com les institucions consideraven, implícitament, que la situació de la resta dels Països Catalans queia dins la legalitat espanyola i que ja se les apanyarien amb ella.

Aquesta posició ignorava que l’estratègia espanyola era –és– una de sola respecte a la nació catalana, amb el tema del genocidi lingüístic com a clau de volta: el que estava passant a les Illes, al País Valencià i a la Franja era l’avís –de te fabula narratur– del que ja estava començant a cremar al Principat amb el tema del castellà a les escoles. I aquesta postura de l’estruç feia témer febleses tàctiques que podien acabar en rendicions estratègiques, com la mort de la llengua, decidida “democràticament” des de les noves institucions “independents” per evitar la “fractura social”. D’altra banda, aquesta posició ignorava que les lluites per la llengua i l’escola que s’estaven produint a tota la nació no eren pas –no són pas– mostres d’una resistència ultrancera, sinó exemples de mobilització i autoorganització, que, en els seus justos termes, eren tant o més importants que la de la via principatina. Vulguis que no, encara hi som, en aquesta línia trencada de claudicacions més o menys dialogades.