Mapes de tresors

Els mapes dels països, les ciutats, o qualsevol territori es vertebren en funció de les carreteres, les vies de ferrocarril, metro, o fins i tot les rutes aèries i de navegació. El domini de l’obra humana sobre la natura ha fet perdre aquesta potestat als rius i muntanyes, ara superades per ponts, viaductes, túnels o el que faci falta, perquè les infraestructures resulten prioritàries per a la societat moderna. Per això caminem, o més ben dit, correm, cap al col·lapse en mobilitat, perquè a Catalunya no es construeix cap nova via de transport des de fa 15 anys. I el que és pitjor, amb l’excepció de la C-58, no se n’amplien, tampoc. I el gruix de mercaderies, exportacions i producció creix. Fins i tot la població, que torna a superar els 7,5 milions de persones, en una demostració que la immigració no deu percebre aquí gaires problemes de convivència, com el rei Felip, i sí oportunitats.

El comerç electrònic creix, el transport urbà no té gaires ampliacions, i la població, sobretot a l’àrea de Barcelona, cada cop ha de viure més allunyada del centre per fugir de l’alça de preus de l’habitatge, generant més necessitat de transport. Una espiral que cal combatre i evitar que els ciutadans perdin més hores fent cues, sobretot els que usen el transport públic. No hi ha cap altra opció: transport públic sí o sí. Restriccions al vehicle privat, i plantejar-se que pagui més qui usa la infraestructura intensivament per repartir paquets, per exemple. La prohibició de circular als més contaminants comença el 2019 i ja s’apunta quina serà la data de caducitat per al vehicle de combustió: 2040, 2050... N’hi haurà, i tot i que s’ajorni, arribarà.

Mentrestant, Madrid millorarà les infraestructures eliminant els peatges de les autopistes deficitàries. Un greuge que podria revisar-se aquest 2019, perquè començaran a cloure concessions de trams d’autopista de l’Estat a Catalunya. Estan més que amortitzats, i assumir-ne el manteniment seria una manera de reduir el dèficit viari. Però l’enganyifa del nom en lloc de la gestió de l’aeroport del Prat fa pensar que Foment va per una altra via.