Fer el pobre

I tan pobres com som...

Del temps del poeta, les coses no han can­viat gaire. El Nadal se segueix cele­brant, alçat com una bas­tida endiu­men­jada, on els mano­bres, per un moment, dei­xen de tra­gi­nar ciment i galle­des d’aigua freda per lliu­rar-se al fes­teig de les coses que fan venir ganes de viure, men­tre l’infern de la misèria segueix gua­nyant adep­tes i el cel bene­eix encara que els rics ho siguin cada dia una mica més.

Nadal és temps de bai­xar de la bas­tida per pas­se­jar pels car­rers enga­la­nats. El pas­seig i l’ofici de badar és propi dels pobres. Els rics no pas­se­gen, es pas­se­gen, s’ense­nyen. Els pobres pas­sen, miren, somien. Pas­se­jar és de franc, per això és de pobres.

Aquest Nadal, Bar­ce­lona ha fet un regal preciós als neces­si­tats d’estímuls visu­als, un lloc immi­llo­ra­ble on anar a fer el pobre. Ha que­dat oberta la nova escu­llera del port, un espai ample i magnífic que dis­corre entre el mar bate­gant i la nova marina espor­tiva. El més reco­ma­na­ble és visi­tar el lloc a pri­mera hora del matí. El pas­se­jant hi troba de tot. A un cos­tat, el regal imme­res­cut de la mera­ve­lla del sol ixent, bany dau­rat damunt la inqui­eta mar blava. A l’altre cos­tat, el regal que mai es podrà fer i que el retor­narà a la seva con­dició de pobre; els iots de luxe de la nova marina espor­tiva.

Al fons, una vista inèdita de la ciu­tat immensa, con­glo­me­rat d’il·lusi­ons que un dia un món pot­ser menys bell però més just serà pos­si­ble.