Aquí deixo aquest mussol

El meu article de fa uns dies en què parlava de medicina casolana a partir del llibre del metge Antoni Beltran Ensenya’m la llengua, ha incentivat la memòria d’alguns lectors. Un, una lectora, em diu que a casa seva les banyes del front s’ablanien i desapareixien aplicant a l’erupció una moneda. Devia ser una moneda de duro. Algú ho prova ara amb una d’1 o 2 euros? Pel preu haurien de ser més curadores. Un altre em recorda que la sang que rajava del nas s’estroncava aplicant una clau a l’esquena. Havia de ser una clau grossa d’obrir les portes dels antics portals. Les devaluades dels pisos diria que no farien el mateix servei. Dos lectors més s’afegeixen a la conversa i argumenten científicament per quin motiu la moneda i la clau eren efectives. El secret es troba en el fred dels metalls. Amb fred se sufoquen els volcans, i el fred a l’esquena es veu que provocava un espasme que feia anar la sang i les mucositats muntanyes amunt. Tirar “muntanyes amunt” era també el recurs certament fastigós de qui no disposava d’un mocador per mocar-se.

Un altre treu la Mercromina. En dèiem “mecromina” o “micromina” perquè sempre hem tingut un problema amb les erres revesses, com passa amb les croquetes, que, com observa Enric Gomà, alguns transformen en “cocretes”, o “crocretes”. Quan era petit em pensava que Davy Crockett n’era un elaborador. Aquestes coses, i les que segueixen, no les diria si no fos que les festes de Nadal sembla que donin llicència a tota mena de records i al costumisme més desbocat. “Per Nadal tot s’hi val.” Som-hi, doncs.

La Mercromina era un desinfectant líquid més vermell i aparatós que la sang de la ferida. Era també la medalla al valor de les nostres baralles al pati o al carrer. Entro a una farmàcia a preguntar si encara se’n fabrica. Se’n fabrica però té molt poca sortida. Ja que hi soc m’interesso per l’Aigua del Carmen. El farmacèutic em diu: “¿La beguda que va alcoholitzar les nostres àvies? Se’n ven poquíssima i algunes farmàcies han deixat de servir-ne.” A casa hi va haver sempre una ampolleta d’Aigua del Carmen, un licor d’altíssima graduació indicat per als marejos. Només sortia quan la indisposició es manifestava. Funcionava. Dues gotes a l’estómac infantil, si no feien anar avall feien anar amunt, i el mareig desapareixia instantàniament, si més no l’originari. Un clau treu un altre clau.

Un dia em va sortir un mussol. Havia sentit que si et situaves davant del portal d’una casa que no fos la teva i deies “aquí us deixo aquest mussol”, tot fent el gest d’arrencar-te’l de l’ull i llançar-lo dins, la incomoditat desapareixia. Diguin-me el que vulguin, facin-me fora, no em llegeixin mai més: el mussol se’n va anar.

Au, fins l’any que ve.