Caminar

Aquest dies d’habi­tu­als exces­sos a la taula, tant per la quan­ti­tat d’ali­ments com per les hores que hi con­su­mim, són un bon moment per com­pen­sar-los amb unes bones cami­na­des. I l’excusa no ha de ser només inten­tar pair i rebai­xar aquells qui­los de més que diuen que sumem. Cami­nar no és només voler apri­mar-se, tot i que segons els resul­tats que t’ofe­reix el senyor Goo­gle sem­bli que només sigui això. L’excusa per anar a cami­nar no ha de ser només la salut, sinó que sen­zi­lla­ment podem sor­tir a cami­nar per plaer, per gau­dir de la natura, per pen­sar en les nos­tres coses, per no pen­sar en res o, sen­zi­lla­ment, per fer alguna cosa. I fer-ho val encara més la pena quan, com aquest Nadal, el temps hi acom­pa­nya amb tem­pe­ra­tu­res gai­rebé pri­ma­ve­rals. De rutes n’hi ha per donar i per ven­dre. Fins i tot n’hi ha que es poden fer gai­rebé en soli­tari. Tot un luxe. És el cas de la ruta del camí ral del Llémena, que històrica­ment unia les pobla­ci­ons d’aquesta vall, entre Sant Aniol de Fines­tres i Girona. És una agra­da­ble sor­presa i tota una experiència des­co­brir que a tocar de la ciu­tat hi pot haver uns parat­ges que no tenen res a enve­jar d’altres de bucòlics que anem a bus­car a l’altra punta del món. Un camí que es vol poten­ciar i pro­mo­ci­o­nar turísti­ca­ment. Això vol dir que serà difícil que, com passa aquests dies de vacan­ces nada­len­ques, es pugui con­ti­nuar fent gai­rebé en soli­tari. Sem­bla que les coses es volen fer bé, tocant de peus a terra i sense con­ver­tir aquesta ruta en una ram­bla. Tot un repte si comen­ces a pro­mo­ci­o­nar-la. Però cal ser capaços de tro­bar la manera que l’acti­vi­tat turística i els veïns puguin con­viure sense con­flic­tes. A tots ens agrada estar tran­quils i fer turisme no mas­si­fi­cat. Però des del moment que sor­tim de casa per anar a fer un volt i visi­tar algun lloc ja ens con­ver­tim en turis­tes en un lloc on hi ha veïns que hi viuen tot l’any. Per tant no és just ni que ens quei­xem quan fem de turis­tes ni quan tenim la sen­sació que els turis­tes enva­ei­xen el nos­tre espai. Estem obli­gats a enten­dre’ns perquè en un moment o altre inter­can­viem els papers. I estem obli­gats a enten­dre’ns perquè, ho hem d’adme­tre, l’acti­vi­tat turística ajuda en gran part que l’eco­no­mia del nos­tre país sigui la que és i no una altra pit­jor. I això no pot ser en cap cas motiu de queixa.