Opinió

Tribuna

Una pàtria més petita

Avui no és 28 de desem­bre i això no és una inno­cen­tada, però a finals del 2018 una cam­pa­nya va vili­pen­diar el filòsof Kant fins al punt d’acon­se­guir que l’aero­port de Kali­nin­grad no portés el seu nom. I el vice­al­mi­rall Igor Muja­mets­hin, cap de l’estat major de la flota del Bàltic rus, va fer un dis­curs dient: “Kant és una per­sona que va trair la seva pàtria, que es va humi­liar i es va arros­se­gar de genolls perquè li dones­sin una càtedra a la uni­ver­si­tat on impar­tia clas­ses, va escriure uns lli­bres incom­pren­si­bles que ningú dels que estan aquí ha lle­git ni lle­girà mai.”

Jura­ria que formo part d’una gene­ració de per­so­nes que cre­iem que poder arri­bar a lle­gir Kant sig­ni­fi­cava una fita en la nos­tra bio­gra­fia. Ens resignàvem a no saber prou ale­many per lle­gir-lo en la seva llen­gua ori­gi­nal, i per­so­nal­ment la meva resig­nació no era la d’una noia de casa bona que surt de l’ins­ti­tut Goethe –sabia on es podia estu­diar el millor ale­many– sinó d’una noia de 20 anys que quan aca­bava el seu torn de la fàbrica aga­fava el tren per anar als ves­pres a estu­diar a la uni­ver­si­tat. La cul­tura tenia un pres­tigi i les huma­ni­tats eren una pàtria comuna arreu del món. Aspiràvem a lle­gir, a docu­men­tar-nos, a conèixer, teníem una avi­desa insa­ci­a­ble per apro­par-nos a l’art, la música, la lite­ra­tura, la història, la filo­so­fia.

Recordo el pri­mer dia de classe a la uni­ver­si­tat quan la pro­fes­sora va llançar una pre­gunta a un audi­tori abso­lu­ta­ment en silenci (i evi­dent­ment sense mòbils): “Qui no ha lle­git Homer?” I, als qui vam aixe­car la mà, ens va dir: “I què fan vostès aquí per­dent el temps? Cor­rin a casa seva, vagin a lle­gir Homer! Mar­xin!” Aquesta pre­gunta, “qui no ha lle­git Homer?”, s’hau­ria pogut fer a qual­se­vol uni­ver­si­tat del món i hau­ria estat per a tot­hom, en qual­se­vol punt d’allò que en dèiem món civi­lit­zat, abso­lu­ta­ment com­pren­si­ble. Ras i curt, què són les huma­ni­tats? La pre­sumpció que la lec­tura de deter­mi­nats lli­bres ens farà millors per­so­nes. Amb més conei­xe­ments, amb més capa­ci­tat crítica, amb més capa­ci­tat de diàleg. Sí, sabem que Hit­ler tenia una bibli­o­teca immensa, però aquesta ano­ma­lia, aquest capritx mons­truós, no el donem com a bon argu­ment per a la ignorància.

Creure en les huma­ni­tats sig­ni­fica estar con­vençut que no lle­gir vol dir alguna cosa com tenir menys com­ple­xi­tat al cap. I la com­ple­xi­tat és la nos­tra veri­ta­ble pàtria. Creure en les huma­ni­tats sig­ni­fica saber que els dis­cur­sos que ho expli­quen tot no expli­quen res. Sig­ni­fica ana­lit­zar, sig­ni­fica no sen­tir-se mai del tot cofoi i a gust amb la pròpia opinió, sig­ni­fica dub­tar i saber que estar tan con­vençut vol dir eti­mològica­ment estar vençut, i, en aquesta lluita sense gua­nya­dors ni per­de­dors, hi ha alguna cosa molt més valu­osa i impos­si­ble que la veri­tat, el desig d’acos­tar-s’hi, i que, en aquest camí d’apro­pi­ació impos­si­ble, la veri­tat es fa menys certa i es mul­ti­plica. I això no vol dir rela­ti­visme, ni falta de fer­mesa, ni ens cal cap mem­bre de la legió per dir-nos que 2 i 2 fan 4, sinó que equi­val a una certa savi­esa, tole­rant i pacífica. La d’algú que torna a aga­far la Crítica de la raó pura i sap que esmerçant-hi més hores cada cop ens pot arri­bar a dir més coses i fer-se menys incom­pren­si­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.