Joan Guinjoan

Si abans de començar el concert les orquestres afinen els instruments en forma de guirigall, Joan Guinjoan abans d’atacar una conversa parlava de tot i de res, passava d’un tema a l’altre, encenia i apagava la pipa... Quan havia acabat de fer dits i escalfar-se, el discurs li sortia fluid i harmònic i et podies passar una hora o dues escoltant amb quina passió parlava de música. Un dia em va dir mirant-me sense mirar-me: “Hi ha molta música, en un minut de Wagner.” No m’ho va dir: s’ho va dir.

El vaig conèixer el 1989, quan jo treballava a l’Olimpíada Cultural, l’organisme que va programar els actes de cultura dels Jocs Olímpics de Barcelona i que li havia encarregat, amb Josep M. Carandell de lletrista, una òpera sobre Gaudí. La direcció de l’Olimpíada Cultural em va confiar la relació amb els dos homes. Llavors ja havien enllestit i entregat el primer acte de l’òpera i jo havia d’interessar-me pels avenços del segon i mantenir-los satisfets. Ens trobàvem en un bar del barri d’Horta. Parlàvem de l’òpera i de tot. Treballar a l’Olimpíada Cultural em va fer conèixer gent dolenta, acceptable i molt bona. En Joan Guinjoan i en Josep M. Carandell se situen entre els millors. De vegades la reunió era convocada a casa d’en Guinjoan, al carrer Pàdua. Hi vaig conèixer la Monique, la seva dona. Ell buscava un whisky pels armaris. Quan el trobava, s’oblidava de servir-lo. Es posava davant el piano i ens oferia un fragment del ballet Trencadís, la pàgina de l’òpera que més el satisfeia.

Quan van haver acabat el segon i últim acte van voler solemnitzar l’entrega a l’Olimpíada Cultural adjuntant-hi el primer. Vaig dir-ho als directius, que eren els que l’havien rebut quan jo encara no treballava a la casa. Havien perdut la carpeta que el contenia. Al final la vam trobar darrere un armari. Em van dir que m’encarregués jo de la “solemnització de l’entrega”. No els volien rebre perquè no els podien mirar a la cara: no tenien intenció d’estrenar Gaudí al Liceu pels Jocs, com els havien promès. S’hi va estrenar molts anys després, quan els Jocs eren remots i Carandell ja havia mort. Abans, l’amistat s’havia intensificat pel motiu de sentir-nos tots tres burlats. Les visites al carrer Pàdua es van fer més freqüents. Vaig adquirir discos de Guinjoan, assistia als seus concerts amb minuts de molta música. Per l’Any Gaudí el vaig seguir a Riudoms, el poble mig de l’arquitecte i tot seu, on es van sentir fragments de l’òpera.

Un dia em va portar a dinar a can Soteras. Tímid i com si li fes vergonya, em va regalar, manuscrita i dedicada, una pàgina pautada amb els primers acords del Trencadís. La tinc emmarcada i penjada a casa com a record perpetu d’una persona i un artista tan important que em va ser amic.