Tambors

Men­tre escric aques­tes rat­lles sento els tam­bors que toquen un grup de nois i de noies del meu poble. Deu ser l’últim assaig perquè demà, cap al ves­pre, ani­ran al poble veí i faran veure que arri­ben al poble on viuen tot l’any acom­pa­nyant la comi­tiva dels tres Reis, sol­dats, cavalls, car­ros­ses, regals, llum, música, tor­xes i pat­ges. Ja sé sap: si no fan fressa els Reis no són res. S’han de fer veure. I els de debò arri­ben, any sí, any també, cada cinc de gener. I si, a més, com em passa a mi, vostès viuen al mateix lloc on van néixer, ja sabran que els “seus” Reis són molt pos­si­ble­ment també els únics en qui durant uns anys van arri­bar a creure. El cas és que els “meus” con­ti­nuen venint del mateix poble veí i fan el mateix camí de quan jo era petit. Només que abans s’atu­ra­ven a les esca­les de l’església, men­tre que ara reben la mai­nada al cas­tell. Al meu poble, doncs, amb els Reis de debò hem fet al revés del que han fet a Espa­nya amb el rei fals que tenen perquè ells l’han con­sa­grat amb una cons­ti­tució que volen també sagrada. No puc dir des de quan hi ha gent que toca tam­bors a la comi­tiva reial del meu poble. Quan jo hi anava amb fana­let, hi havia una cobla que es deia Moderna. Més tard, va venir una orques­trina del Valles­pir. M’agra­dava espe­ci­al­ment que fos­sin de la Cata­lu­nya del Nord perquè, com és sabut, Nadal i Reis és també l’època de les il·lusi­ons i els desit­jos. Jo soc dels que pen­sen que som vius men­tre no els per­dem. És també el que sent l’Emma Bovary de Flau­bert després de veure uns gita­nos ambu­lants que fan ballar un os al so d’un tam­bor. L’ani­mal s’aixeca amunt. Ja sé que la pobra Emma no acaba bé, però m’agrada més que el calçasses del seu marit. No renun­cia a res. Sap que, per amunt que s’alcin, ni el so dels tam­bors ni l’os no arri­ba­ran mai al llin­dar dels seus som­nis.