Tambors

Mentre escric aquestes ratlles sento els tambors que toquen un grup de nois i de noies del meu poble. Deu ser l’últim assaig perquè demà, cap al vespre, aniran al poble veí i faran veure que arriben al poble on viuen tot l’any acompanyant la comitiva dels tres Reis, soldats, cavalls, carrosses, regals, llum, música, torxes i patges. Ja sé sap: si no fan fressa els Reis no són res. S’han de fer veure. I els de debò arriben, any sí, any també, cada cinc de gener. I si, a més, com em passa a mi, vostès viuen al mateix lloc on van néixer, ja sabran que els “seus” Reis són molt possiblement també els únics en qui durant uns anys van arribar a creure. El cas és que els “meus” continuen venint del mateix poble veí i fan el mateix camí de quan jo era petit. Només que abans s’aturaven a les escales de l’església, mentre que ara reben la mainada al castell. Al meu poble, doncs, amb els Reis de debò hem fet al revés del que han fet a Espanya amb el rei fals que tenen perquè ells l’han consagrat amb una constitució que volen també sagrada. No puc dir des de quan hi ha gent que toca tambors a la comitiva reial del meu poble. Quan jo hi anava amb fanalet, hi havia una cobla que es deia Moderna. Més tard, va venir una orquestrina del Vallespir. M’agradava especialment que fossin de la Catalunya del Nord perquè, com és sabut, Nadal i Reis és també l’època de les il·lusions i els desitjos. Jo soc dels que pensen que som vius mentre no els perdem. És també el que sent l’Emma Bovary de Flaubert després de veure uns gitanos ambulants que fan ballar un os al so d’un tambor. L’animal s’aixeca amunt. Ja sé que la pobra Emma no acaba bé, però m’agrada més que el calçasses del seu marit. No renuncia a res. Sap que, per amunt que s’alcin, ni el so dels tambors ni l’os no arribaran mai al llindar dels seus somnis.