Els reis de veritat

Tres de cada quatre capitals de comarca de Catalunya han tingut un rei Baltasar de veritat, sense pintar, en les cavalcades d’aquest any. És una dada que ens hauria de fer enrogir de vergonya, també de veritat, sense pintura vermella, perquè ja no hauria de quedar ni una sola població sense Reis autèntics. Pintar blancs de color marró pensant que és massa entretingut buscar-ne de genuïns capaços d’assumir el paper amb mèrit i eficàcia mereix un adjectiu prou conegut. Aquell adjectiu que sempre rebutgen els qui més el practiquen. Durant molts anys el rol del rei més simpàtic ha estat sovint assumit gràcies al voluntarisme de ciutadans que, per vocació de servei o per simple divertiment, s’han transvestit sota la túnica oriental. Però hi ha discriminacions militants i discriminacions inconscients, totes dues igualment negatives, i mai és tard per corregir costums antiquats. Per això ha fet fortuna la iniciativa impulsada per Casa Nostra Casa Vostra amb l’objectiu de començar a normalitzar la tria de candidats en les cavalcades per adaptar-les als temps moderns. En algunes poblacions han estrenat actors am la pell natural per primer vegada en 60 anys i això ja demostra el salt qualitatiu que feia falta. Com si encara trobéssim normal, com passava als anys vuitanta del segle passat, que els negres dissecats s’exposessin en museus o que els ajuntaments expedissin carnets de procedència als africans. Assumir aquesta anomalia amb naturalitat seria acceptar que encara estem en l’època de la invenció del cinema sonor, quan el primer actor que va parlar va ser un blanc entintat. Sí, endavant amb el salt qualitatiu, i a on sigui possible també fent-lo extensiu a patges i carters, sense trair la celebració de la tradició per a tots aquells que la respecten i aplaudeixen. Perquè una cosa és entabanar la mainada amb la il·lusió dels regals màgics i una altra ben diferent, emmascarar-los una realitat que ja forma part del seu món.