L’altra gran aliança

Ara que està de moda par­lar de l’aliança entre PP, Ciu­ta­dans i Vox a Anda­lu­sia –i ves a saber si un dia d’aquests a Espa­nya–, l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana feia públic ahir un mani­fest recla­mant una llista unitària de l’inde­pen­den­tisme en les elec­ci­ons euro­pees. No se’n sor­ti­ran. Tal com estan les coses, no hi haurà ni tàndem Jun­que­ras-Puig­de­mont ni cap que s’hi assem­bli. I no pas perquè els tri­bu­nals ho impe­dei­xin. Diu l’ANC que en les euro­pees no és cert l’argu­ment que per sepa­rat se suma més (perquè són elec­ci­ons de cir­cums­cripció única, i no pas per províncies) i que, com que ara a Espa­nya pas­sarà de 54 a 59 euro­di­pu­tats (per la sor­tida del Regne Unit de la UE) hi ha més opor­tu­ni­tats que mai. “Cre­iem que és impres­cin­di­ble la uni­tat d’acció per avançar, i per això exi­gim una llista unitària a Europa”, diuen. Jo, que ja era par­ti­dari d’un altre JxSí, d’anar junts al 21-D i d’anar junts a Bar­ce­lona –amb un èxit des­crip­ti­ble, com els reco­nei­xia diu­menge en aquest mateix espai– ja es poden ima­gi­nar què en penso, de la pro­posta de l’ANC. Si més no, sem­pre em que­darà el con­sol de pen­sar que no estava sol (rodolí!). Però posats a par­lar d’ali­an­ces, d’ali­an­ces en majúscu­les, van lle­gir la pro­posta que feia diu­menge Arnaldo Otegi, coor­di­na­dor gene­ral d’EH Bildu? Anar junts a les pro­pe­res elec­ci­ons gene­rals. Tots. “Els que som cons­ci­ents del que ens ve a sobre, no des­car­tem ningú i tre­ba­llem per fer pos­si­ble una gran aliança”, i hi afe­gia: “des del PNB a la CUP”. I això és, suposo, bas­cos, gallecs (el BNG) i cata­lans (ERC, JxCat –o el PDe­CAT o el que final­ment deci­dei­xin ser– i la CUP, i qui faci falta. I (Otegi dixit) amb un pro­grama elec­to­ral comú: dret a l’auto­de­ter­mi­nació i lli­ber­tat per als pre­sos polítics (si és que en aquell moment encara n’hi ha). A mi em sem­bla que aquesta és l’aliança en majúscu­les. La que evi­ta­ria que el govern espa­nyol negociés ara amb uns ara amb altres –sem­pre per divi­dir-nos, és clar– i que faria molt més com­pli­cat gover­nar Espa­nya sense tenir en compte aquells que recla­mem el dret a deci­dir. Quina llàstima, però, que l’estadística d’èxits en allò que jo veig bé sigui tan pobra. ;-)