Bombardeigs

Em treu de polleguera la banalització dels crims del franquisme i de la feina de torturadors com ara els germans Creix i Billy el Niño, en el marc del debat sobre el futur del Valle de los Caídos. ¿Pot Barcelona, per exemple, oblidar els bombardeigs de 1938 contra la població civil que tant neguitejaven Joseph Roth (Brody, Galítsia, 1894 – París, 1939), que havia perdut el seu referent de l’Imperi austrohongarès i que també era víctima com a jueu i com a escriptor antinazi?

Fa poc he llegit més i més documents sobre el bombardeig, ja acabada la guerra, contra l’estació de tren de Xàtiva, just a l’hora en què tornaven a casa els que havien participat en aquella guerra tan incivil. L’escriptoràs Toni Cucarella, d’una banda, i la poeta Begoña Chorques han escrit textos escruixidors, i ben documentats, sobre aquell assassinat bàrbar dels franquistes... que després volien atribuir, amb amenaces cruels, als republicans, que acabaven de perdre tant la guerra, als quals no atorgaven el dret a saber la veritat de tot allò.

Gernika va tenir el seu Picasso, fet que ha obligat a callar els que també volien minimitzar, i fins i tot capgirar, els fets. ¿No seria hora que el nou govern valencià convoqués artistes plàstics i audiovisuals que donessin suport i ens ajudessin a visualitzar aquell bombardeig? El silenci imposat, o l’oblit de qui prefereix el silenci còmplice que la veritat, segur que massa crua –en nom, diuen, de la “concòrdia” i per evitar l’esperit de revenja–, corca tot un poble. Ens ho van ensenyar els promotors del Grup 47, a Alemanya, contra el parer dels que –començant pels nord-americans que aleshores manaven al país exnazi– volien tapar una de les pàgines més bèsties del segle XX.